Ahir mentre esmorzava veia el rostre de la vicepresidenta espanyola a la televisió, com si em renyés,  tan enfadada que semblava de cartró. Quina diferència el to dels qui defensem la independència  respecte dels unionistes! Si la unitat d’Espanya és una cosa amable i bonica, un projecte romàntic i engrescador, per què sempre es dirigeixen als ciutadans amb agressivitat? El somni de la Península ibèrica com la Federació de les Repúbliques hispanes (inclòs Portugal) va ser l’ideal d’homes tan catalanistes com Prat de la Riba… Fa cent anys! i, encara que el futur sigui l’Europa dels pobles,  són tants els lligams que tants ciutadans tenim amb les terres espanyoles, que si aquella idea avui es presentava com un futur bonic, potser molta gent votaria per la federació de les repúbliques ibèriques.

El nostre president, carregat de bones raons, tot i el perill de fer-se malveure dels independentistes més impacients, oferia al president Rajoy dos mesos perquè es calmi i accepti dialogar.

En lloc d’enraonar, el pal. I avui els dirigents de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural ja s’han despertat a la presó! Europa calla i en certa manera dona suport a Rajoy. Però fins quan? Per força arribarà un moment que tanta merda foradarà el sac de la hipocresia i els prohoms d’Europa no podran seguir tapant-se el nas i mirar cap a una altra direcció.

Sobretot perquè no podran resistir que al carrer milions de catalans els ho tirem en cara!