M’he alçat –i ja porto dies– pensant que demà viuré l’acabament d’una etapa de la història excepcional. La tercera. La primera va ser la que es tancava amb la derrota de la República, després de tres anys de guerra civil. Una etapa curta però viscuda dels 6 als 9 anys ocupa el mateix espai psicològic que etapes que han durat lustres. Per la intensitat. Acorralats al tros de pis de la Diagonal tot ho vam viure amb un protagonisme absolut, sense rutines, vivint cada dia i cada cosa com una conquista. Sols amb l’àvia, materialment pobres, espoliat. Viure era una aventura. En aquestes circumstàncies l’espera també era absoluta. Escoltàvem la ràdio clandestina. L’avenç de les tropes nacionals. L’alliberament. Una espera que es rubricà amb l’entrada apoteòsica de les tropes nacionals per la Diagonal. Però el mateix dia ens vam adonar que havíem perdut.

La segona etapa històrica ha estat el franquisme. Quaranta anys d’un malestar sord. Uns anys de sofriment moral i de lluita quotidiana per recuperar la llibertat i la democràcia. Quaranta anys sota la figura del general Franco, un espantaocells ridícul, però sanguinari. Amb un acabament dramàtic i decebedor perquè no  va ser fruit d’una victòria sinó de la mort del caudillo, un fet luctuós i a última hora desgraciat, que no volia dir que haguéssim fet net de la gent del Règim.

I ara demà, la tants anys somiada recuperació de la sobirania nacional, una espera viscuda amb la consciència que ve de segles enrere. Una recuperació lentíssima, amb una infinitat de petites victòries i moltes derrotes. No ens deixaven parlar en català i la llengua avui la saben tots els nens. Ens imposaven els bisbes i ara abans han de mirar que d’alguna manera es pugui dir que és català. Ens manaven els governadors civils fins que van haver de restablir la Generalitat. Avui l’esperpèntic Enric Millo fa el ridícul, representant el govern d’un país que no considerem nostre. Fins que hem dit prou, i hem sortit un cop i un altre cop, molts cops, milions de persones al carrer reivindicant la independència tot preguntant-nos: ho veurem? Una espera que ve de tant lluny i que va també tan lluny, que ens sembla que no pot ser que sigui.

Doncs serà. Què vindrà després és una incògnita. Demà el nostre president dirà que sí, que ens constituïm en un nou estat independent, la República catalana. Moltes felicitats!