No sé què passarà dimarts. Puigdemont ha demanat comparèixer al Parlament per explicar el resultat del referèndum i on ens trobem, en relació amb el procés. Sento opinions molt diverses dels tertulians. Però jo em fio del president i del govern perquè, fins ara, tot el que ha anunciat  –per difícil que semblava– s’ha anat complint.

Diuen que “toca” la mediació. Veus prudents la reclamen però Rajoy s’hi nega. Què vol dir “mediar”? Com diu molt bé Carles Puigdemont per mediar calen dues coses: que Catalunya sigui reconeguda com subjecte jurídic (per concórrer al diàleg en igualtat de condicions que el govern espanyol i no com una colònia) i, sobretot, que el tema objecte de la mediació sigui la sobirania del país. Perquè, de fet, el litigi que tenim amb Espanya ara no són els diners, ni el corredor del Mediterrani, ni la immersió lingüística… això és aigua passada. Ara la qüestió és que volem constituir-nos en un estat independent: la República Catalana.

I afegeixo que si bé en aquesta decisió hi pesa molt el tracte ominós de què som objecte de part del govern central –agreujat per les recents càrregues de la policia i de la guàrdia civil–, volem ser independents per ser el que som amb llibertat i plenitud: una nació sobirana. I no per un legítim desig d’un poble que ha prosperat i se sent “adult”, sinó perquè tenim consciència d’haver estat sempre una nació i de no haver-hi renunciat mai, malgrat la persecució que hem hagut d’aguantar.

Serem independents en virtut de l’empenta de la gent. I sí, caldrà dialogar amb Espanya per tal que la separació deixi oberts els camins per l’entesa –el més harmoniosa possible– amb els nostres seculars veïns.