Ja fa dies que vaig escriure una segona glosa comentant el fulletó editat pel Pregó, intitulat L’Església en diàspora? Avui, de nou en la secció capvespre torno al tema, i l’enceto evocant una conversa que fa anys vaig mantenir amb el jesuïta Nepo García Nieto qui, reflexionant sobre la pèrdua de mordent de l’Església en el món d’avui, ho atribuïa al fet que en l’època de cristiandat s’havia adaptat massa als vicis del món.  Ara, en una societat laica que s’ha alliberat de la religió, no té paraules per dialogar amb ella. En explicar-me com pensava que seria l’Església del futur em recordà el Ché Guevara. Per García Nieto, alliberada de la carcassa que la desfigura,  quedaria reduïda a petites comunitats de fe, com illes en mig el món. El Ché –segurament decebut per l’aburgesament dels guerrillers un cop conquistada l‘Havana–, es decidí per grups guerrillers escampats pel món, “com fogueres”.

Les illes i les fogueres potser pressuposen que es troben en un món hostil. Jesús també parla d’un llum que brilla al cim d’una muntanya. Però per ajudar els caminants que fan la rota quan és de nit. És la idea  que m’he anat fent de la missió de l’Església a mesura que m’he anat acostant al món, i m’he convençut  que de la mateixa manera que l’home no s’ha de sotmetre al sàbat, sinó que el sàbat ha de bolcar-se al servei de l’home, el paper de l’Església no és atraure els homes i les dones a la institució eclesial, sinó acostar-s’hi i ajudar-los a fer camí. Déu ja és a l’interior de la persona humana, i dels ocellets, de l’herba humil que floreix al matí i a la nit ja s’ha assecat.

Afegiria, per tant, que hi ha creients que més que viure en una situació de diàspora en illes per preservar la fe en encarnar-se al món han canviat el temple per la societat dels homes i, en tot cas, alhora que senten el goig al recuperar la mundanitat, experimenten la soledat de qui surt de la ciutadella, on se’l pot considerar com a desertor. Però és una soledat que no el fa orfe perquè se sent unit a tots es creients del món per l’anomenada comunió dels sants que, vista amb ulls seculars, engloba tothom, en una fraternitat universal. El model seria Francesc d’Assís que se sentia germà del sol i de les estrelles, dels ocellets i del llop…

“El déu de les petites coses” que ens crida a expandir la bellesa i la bondat pertot, a fer l’home nou i la terra nova.