Diumenge acabava de votar al Puig i en sortir de l’edifici vaig estar una estona parlant amb amics i coneguts. Tothom comentava la brutalitat de la policia, les angúnies i la por dels qui havien fet guàrdia als centres electorals i protegien les urnes. A través dels mòbils es veia l’actuació salvatge de la policia. D’un moment a l’altre podien presentar-se al Puig… Ho tinc molt present i em sulfura. Però prefereixo no aturar-m’hi massa, sinó pensar en el que acabàvem de fer: havíem votat! Uns amics encara em van dir que “allò” no era un referèndum, que no era legal, que no oferia garanties… La cançó de sempre! Portem una pila d’anys amb el full de ruta i a cada pas s’ha dit que és un subterfugi de Convergència per amagar la corrupció, o que el parlament no aprovarà no sé quina llei, que el referèndum no es farà i “ells” (els governants) ho saben… ¡I ja som en vigílies de la declaració d’independència.

¿Tant costa creure que hem entrat en una nova manera de fer política, la característica de la qual és que la iniciativa la porta la gent i els polítics s’hi apunten o queden marginats? Diuen que el referèndum no té valor però moltes persones que se’n reien van anar a votar (amb un sí, potser amb un no o amb la papereta en blanc). No podien quedar fora del moviment popular, aparellats amb el PP, amb Ciutadans i amb el PSOE. L’ endemà (ahir) els carrers i les places de tot Catalunya es van omplir de gent, gent de tota mena, ; condemnant el excessos brutals de la policia i de la guàrdia civil, contra la gent i reivindicant la democràcia. Sentnt-ho ¡també!, com un atac s Catalunya.

Fins ahir es parlava de l’ independentisme com d’un sentiment covat en el rere país. És cert que les persones de terra endins senten cm un fet natural que Catalunya és el seu país. El paisatge, les tradicions populars, la llengua són determinants i, darrere seu,hi ha molts segles! A les grans ciutats també hi ha catalans “de tota la vida” però també molts catalans d’adopció que estimen molt Catalunya però que potser no havien pensat que era una nació, “diferent” d’Espanya. Diumenge, i ahir; i havent sentit el discurs del Rei, m’imagino que han protagonitzat com un curs accelerat de catalanisme, al trobar-se defensant no solament la llibertat d’expressió i la democràcia sinó, també, Catalunya, que s’ha vist amb claredat meridiana que no és Espanya.

He escrit aquesta glosa el dia de sant Francesc d’Assís. ¡Que oportú, el seu record i el seu lema  pax et bonum. Pau per tothom, també per Espanya i la mal ensinistrada policia! Treballar en pau, per una Catalunya millor, amb alegria.