Després de la intensa jornada viscuda diumenge m’entrà una mena de lassitud, com quan havent caminat molt fas el  cim. Vius, és cert, el goig de superar les dificultats, tot contemplant la immensitat del paisatge… T’atrapa però el cansament, i el pensament que hauràs de caminar encara molt fins arribar a la contrada de l’altra banda de la vall, on t’has proposat d’arribar.

Que passaria alguna cosa grossa l’1 d’octubre m’ho imaginava. Però no una actuació de la policia i de la guàrdia civil tan salvatge. Em temia que detindrien el president… Amb això haurien decapitat el procés i si és cert que l’escàndol hauria estat majúscul, i Europa hagués hagut d’intervenir, ho hauria fet, segurament, des del prejudici de que Catalunya actua contra la sagrada Constitució espanyola.  Ara, però, Europa no pot mirar Catalunya sense veure la brutalitat de la policia, demostració fefaent de com Rajoy lluny de voler el diàleg, intentava emmudir el poble català amb una repressió implacable.

El referèndum s’ha fe i les irregularitats amb què s’ha desenvolupat no solament no l’invaliden, sinó que li donen una enorme força moral. ¿Voleu més garanties que les que aporten al referèndum els més de dos milions de persones que s’han mantingut tranquil·les i pacífiques als centres electorals, als carrers i places malgrat la pluja i enmig d’un terrible setge policial? El que deia ahir l’Anna Gabriel i que Puigdemont no s’ha cansat de dir i repetir: la validació del referèndum la dóna la gent. Ara a esperar. Els actes al carrer s’aniran succeint. Europa no  podrà mirar cap a un altre cantó. I nosaltres, després d’haver vist com la població no ha fallat i que el nostre govern, amb habilitat, amb murrieria i amb gran intel·ligència ha complert amb tot el que s’havia compromès, podem confiar que durà el país a la independència.

“Que el poble digui: Amén”!