Som ja al Sinaí, la muntanya des de la qual Moisès arribà a la vista de la Terra promesa. Van ser una pila d’anys, per arribar-hi: de fer camí a través dels desert, amb penes i treballs, amb potser més treballs i sofriment que amb goig. Si l’aventura l’apliquem a Catalunya, el viatge és més llarg i que arribem a la Terra somiada depèn de nosaltres. Ja és el dia, l’1 d’octubre. I per l’entusiasme del poble, per la quantitat de persones que es mouen, per la il·lusió i la fe de la gent –malgrat la fortíssima oposició del Govern Central–, diria que la victòria és a les nostres mans.

Avui penso especialment en les persones que sense desmaiar han estat batallant no solament perquè el foc no s’apagués, sinó perquè es convertís en la gran foguera que ara  es pot dir que es contempla des d’arreu del món. Cal parlar de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Ònium Cultural i de les nombrosíssimes associacions i entitats que s’hi ha anat afegint com, darrerament, el Cos de Bombers i els milers d’estudiants universitaris i dels instituts. Partal parlava del “bot”: la força de l’aigua quan baixa forta pel riu, que ho arrossega tot. El procés independentista està sent un bot immens. ¿Farà, encara, que les moltes persones que dubten, ni que sigui simulant que vénen pel que el moviment té de trencament amb el Govern espanyol, s’hi afegeixin; i que quan es trobaran davant les urnes votin amb un Sí?

Crec que és de justícia reconèixer l’enorme mèrit d’Artur Mas, que si no se l’hagués jugat avui no seríem on som. També per l’encert de triar –quan va haver de fer un pas al costat– el llavors poc conegut alcalde Carles Puigdemont, que ha estat una extraordinària revelació. I complementant aquestes figures, he de reconèixer que ha estat tot el govern de Junts pel Sí que ha conduït amb valentia i encert el procés, comptant amb la col·laboració (de vegades emprenyadora però decisiva) de la CUP. D’entre totes les persones, emergint per damunt de la massa enorme de la gent i representant-la, cito Lluís Llach i la gran Muriel. ¡Monument com una casa al poble català, amb gent catalana de tota la vida, amb catalans nascuts que van venir d’Espanya  i catalans i catalanes novíssims, procedents d’arreu del món!

Jo volia dedicar el setembre a treballar a peu de carrer (al barri del Fondo) per la victòria de demà, i m’he hagut de quedar a casa, hospitalitzat. ¿Empenyent amb la força invisible de l’esperit?