Escric aquesta penúltima glosa d’abans de l’1 d’octubre pensant en els meus companys capellans i en les parròquies de Santa Coloma. Amb tristesa, també per queixar-me de la passivitat davant el que estem vivint. I amb un punt d’esperança  perquè sempre hi ha temps per canviar i ara –després de l’1 d’octubre–, el treball serà immens.

Dies enrere vaig comentar la progressiva marginalització de l’Església en la nostra societat. Tòlegs eximis parlen d’una Església en “diàspora”, una Església petita i cada cop menys significant. Comenten que una reacció resistencialista seria molt trist però que pot ser una invitació a esdevenir com la sal o el llevat, cridats a fermentar la massa. Un retorn a l’evangeli. És el que esperaria de les parròquies de Santa Coloma, especialment en situacions com l’actual. Com van fer en els anys de la dictadura. Companys meus més d’un cop m’han dit que eren temps excepcionals I que no ho és ara, d’extraordinari?

Se’m feia molt pesat en silenci de l’Església. El gran bisbe Torras i Bages (veieu el seu llibre La Tradició Catalana), sostenia que la política la fem els homes mentre que els pobles els fa Déu. Prenent les paraules en un sentit modern, la frase té molt valor. Els estats i els governs es fan i es desfan mentre que els pobles perduren, sota de les construccions polítiques. Menys mal que l’Església, davant dels atacs del govern espanyol, dels abusos de poder, de la humiliació de Catalunya han denunciat el fets i els condemnen. Fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola! I que bonic, que evangèlic el gest de l’abadessa de Vallbona de les Monges, oferint el monestir perquè la gent pugui votar.

Als nostres capellans encara els queden les misses de dissabte i diumenge per dir alguna cosa. I els dies successius!, que serà quan el somni s’haurà de plasmar.