En la glosa que vaig penjar ahir (la trobeu a sota d’aquesta) vaig al·ludir a moments d’espera viscuts al llarg de la meva vida; deia que en intensitat i pel que se n’esdevindrà, l’espera en  l’1 d’octubre les supera. Avui parlo de l‘espera de les moltes persones que els hauria agradat viure el que nosaltres estem vivint. I començo amb un record especial pels habitants de la Barcelona del 1714, que van veure com se’ls acabava la llibertat després de la cruelíssima derrota que van sofrir, sota el foc de l’exèrcit francès i espanyol. ¡Quina tristesa més amarga els quedaria, als escassos supervivents! ¿Esperarien que un dia successors seus sortirien multitudinàriament al carrer i recuperarien la llibertat perduda?

En aquesta breu glosa no puc citar gaires noms, i em limitaré a parlar de les persones que em són més afins. Per proximitat, evoco el meu pare i amb ell, el de la meva família. Republicà convençut i amb les idees de Prat de la Riba –un altre home que s’ha de citar– va somiar en la Repùblica Ibèrica però morí veient com les dues Espanyes li trencaven el cor. Era barceloní, nascut a  Sants quan encara no s’havia annexionat a la Ciutat Comtal. Els seus antecessors més pròxims venien de l’Espluga Calba (les Garrigues), procedents de Valls, descendents d’un vailet que havia nascut a Isona (Pallars Jussà), nét d’un Sayrach nascut a França i que, volent millorar, emigrà a Isona, on es casà amb una noia del poble. D’això fa ja més de 500 anys! En aquella Catalunya del segle XVI de francesos en van venir molts. De mica en mica es van anar fent catalans.

Quan diumenge vagi a votar ho faré també pels meus germans que ja no són aquí. Pel Miquel-Àngel que per explicar als nens i nenes d’avui la lluita que sostenim amb l’Espanya repressora va crear la divertida historieta protagonitzada per les formigues (que representen els catalans) i les vespes (que figuren els espanyols). Votaré per l’Abelard qui, estant ja molt greu, no volia morir sense viure la mort de Franco, que va celebrar amb gran goig no perquè li volgués cap mal, sinó perquè Catalunya en quedés lliure. I votaré en nom del Narcís que, havent esperat que la seva filla tornés amb el marit i els dos fills del Canadà, va aconseguir que el sedessin perquè ja volia anar-se’n dáquestmón. El metge, per disuadir-l’en, li va advertir que es perdria veure la independència de Catalunya. La resposta va ser contundent: “La veuré del cel estant”.

Que bonic que em resulta, quina felicitat tan gran veure que el que estem vivint ve de lluny. És la vida que avança, la història gran feta de mil, de milions d’històries petites que, com els  afluents, fan grans els rius. Diumenge aquest pensament el  veuré realitzant-se amb la gentada que baixant de tots els carrersde Santa Coloma acudirà als centres lectorals.

Anys a venir els llibres parlaran de la facècia que estem vivint com d’una gran epopeia. Segur!