En la reunió de capellans que vaig comentar  dimecres  com sol acudir quan fa temps que no ens veiem, es parla de tot una mica i s’evoquen els anys de seminari dels que, pel que constato, tots en tenim un bon record. Naturalment ens interessem pels companys que no han pogut venir, i per algun dels antics professors. El meu cunyat Carles ens parlà de mossèn Joan Batlles Alern, que aquest any havia complert 100 anys. El  Carles  feia molt poc que l’havia anat a veure; hi anava sovint. Darrerament no el reconeixia però, murri com era, feia com si sabés qui era. El Carles ens va dir que estava a les últimes. Morir era per ell el millor que li podia passar.

Ha mort avui en la rectoria de la Basílica del Pi. Per nosaltres, en un seminari regit per membres del retrògrad orde dels Operarios Diocesanos, la sort  va ser tenir professors que pertanyien al bisbat de Barcelona, homes joves i oberts, mossens com Llopart, Ventosa i Batlles. Molt catalans. I oberts a la teologia dels grans teòlegs europeus, que Joan XXIII va cridar al Vaticà d’assessors del Concili Vaticà II perquè hi aportessin aire fresc, i evitessin que la carcúndia cardenalícia s’imposés.

No crec que mossèn Batlles fos un gran teòric de la Teologia però sí un home profund, d’idees molt clares. Ens donava Filosofia. Les classes, en llatí, eren avorridotes però les seves disquisicions eren reveladors. Home d’una gran fe i d’un humanisme vivíssim, ens ensenyà a veure la religió i el sacerdoci d’una forma nova, encarnada en el món, tot i que per la veneració que sentia per l’Església de Roma mai no vaig veure que es rebel·lés contra la Institució Sagrada. Crec que els meus companys estaran d’acord en que mossèn Batlle ha estat el nostre principal mestre. ¡Quants cops havíem desitjat que, en la impossibilitat que ho fos el doctor Bonet per qüestions polítiques, fessin bisbe de Barcelona a mossèn Batlles!

Potser de mossèn Joan Batlles algun dia n’evoqui coses més concretes. Avui valgui aquest petit record, amb un cordial “a reveure, si Déu vol”.