Bonica i agradable la trobada amb els companys del seminari, ara que fa seixanta anys de la nostra ordenació. De la colla inicial ja en quedem poquets. Que hagin seguit el ministeri ordinari, dels nou que ahir ens vam reunir només són sis, dos s’han casat i jo es pot dir que visc en la diàspora.
Foto de dos anys enrere (dels companys que hi surten, aqust any n’han faltat tres: un per defunció i els altres dos per ser lluny. La foto de sota és de fa deu anys, en la celebració dels 50 anys de la nostra ordenació sacerdotal. La comparació de les dues imatges suggereixen els canvis que s’han produït en l’Església
Precisament sobre aquesta condició de diàspora vaig rebre abans d’ahir un fulletó editat per la revista sacerdotal Pregó, titulat “De la cristiandat a la diàspora”; un estudi o, més aviat, una reflexió sobre el canvi profund que ha experimentat l’Església i que ha atrapat del tot els capellans de la meva generació. Ho explico amb la vivència que vaig viure en el Congrés Eucarístic de Barcelona, que tingué lloc poc temps després d’haver entrat al seminari. En la processó que pujà de la catedral fins a la recent creada plaça de Pius XII, a la punta de la Diagonal, els seminaristes anàvem immediatament darrere de les autoritats civils i religioses, encapçalades pel cardenal Tisserant, que representava el Papa; ell estava agenollat enfront de la custòdia amb el Santíssim exposat. ¡Un retrat de l’Església dels temps de la cristiandat!: Barcelona rendida als peus de Jesucrist, i l’Església entre els homes i Déu!
Karl Rahner (un dels més importants teòlegs catòlics) va escriure que “en qualsevol lloc del món el cristianisme es troba en una situació de diàspora”. A casa nostra mateix la gent “practicant” ha disminuït ostensiblement i, el més significatiu, és que l’Església interessa molt poc. La societat, seguint el procés emancipador que s’inicià en el Renaixement, s’ha secularitzat i l’Església, tancada en ella mateixa, no compta. D’impregnar la societat anys enrere, avui viu en situació de diàspora. Ahir, mentre em mirava els companys, pensava en això. I no negaré que sento admiració i gairebé enveja quan penso que amics com el Mateu, el Valentí o el Lluís han estat tantíssims anys al peu del canó. Fent el millor que els semblava una feina (com l’administració indiscriminada dels sagraments) al que potser no li trobaven gaire sentit. Però era el que l’Església manava fer. Pensant, potser, que vindran nous temps, i que a ells els tocava evitar que la nau no s’enfonsés? ¿Potser un punt decebuts i desconcertats, però “fidels”?
Viure en diàspora. ¿com un fracàs o amb la sensació d’entrar en un món nou –riquíssim i alhora fràgil–, cercant com aportar-hi la paraula viva de l’evangeli?
Sigues el primer en comentar on "L’Església en diàspora (2)"