A mitjan setembre l’Ajuntament convida els colomencs a votar quin dels dos projectes ja presentats, volen que s’executi en el passeig de la Salzereda. La invitació es dirigeix no només els veïns i veïnes; suposo perquè l’obra ultrapassa els interessos veïnals, tant per la grandària de l’espai afectat com perquè es tracta d’un tram important de la façana fluvial de la nostra ciutat. És bo que els veïns escullin el projecte. Però haig de dir que és absolutament criticable que la votació s’hagi de fer després d’una simple informació pública, i aquesta convocada per les queixes dels veïns (i també dels partits de l’oposició municipal).

L’Ajuntament té raó que l’estat actual del passeig requereix una actuació a fons. I és, sens dubte, l’ocasió de posar remei a la degradació del passeig, cosa que s’hauria de fer d’acord amb els veïns i estudiant el projecte original, una de les obres més importants del primer Ajuntament democràtic,  i examinar si ha funcionat o no, i perquè. No s’ha d’oblidar que el passeig de la Salzereda va ser una de les reivindicacions més potents que es van fer durant la dictadura, potser la segona en volum, després de la de Can Zam; en l’ordre urbanístic molt important, tant per l’elevat nombre de veïns als que concernia directament el projecte com perquè el passig és una part extensa de la façana fluvial de la ciutat, que mira a Barcelona.

Per fer el projecte es va triar el jove arquitecte Josep Miró, que ja havia projectat l’ampliació de l’Ajuntament que enllaça l’edifici consistorial amb Can Sisterè. Una mostra d’arquitectura manierista –va dir l’arquitecte Ribas Piera–, que  amb el passeig de la Salzereda doten la ciutat d’uns elements arquitectònics diferents i interessants. Cal dir que la concepció del projecte responia a la principal demanda veïnal, que era que el passeig apartés de les cases els cotxes. Els veïns, pensant sobretot en els nens, argüien que un parc o passeig  que per anar-hi haguessis de travessar ja no un carrer, sinó una carretera, era un disbarat. Establerta aquesta premissa, mitjançant uns murets de ciment i, sobretot, creant una densa barrera vegetal, s’aïllava l’ample i llarg passeig, convertit en un saló urbà. Afegeixo que la zona arbrada era prou ampla com per poder-hi crear espais mig aïllats, en els que els veïns podien simplement descansar, passar l’estona o organitzar petites activitats.

El fet d’haver-se hagut d’acabar l’obra amb pocs diners deixant-la com qui diu, desvestida; i, sobretot, l’abandonament que ha patit al llarg de molts anys, han deteriorat enormement l’ambiciosa obra, i l’han fet poc atractiva, amb uns parterres erms, sense els arbustos i les plantes que feien agradables els espais,  i els sortidors, i els estancs i les fonts aixuts. otal, un ambient d’una duresa extrema.

Si més no, que se’n salvin les idees, i la manera de fer urbanisme: amb una participació real i no aparentosa.