Foto que em va fer l’Eugeni, a la finestra de l’hotel. A primer terme es veu la Garona. Seguint el riu, el camí que l’acompanya un bon tros, amb horts i camps conreats, al peu de la muntanya

Me n’he ben sadollat de veure el riu. A mès de travessar de dalt a baix el poble seguint per la dreta la carretera-passeig que et du a França, passa arran de l’hotel on m’estava, acompanyant-me tota la nit amb la fressa que fa en baixar. ¡I les vegades que l’he seguit cap amunt i cap avall, passejant pel bonic camí que l’acompanya molta!

M’he aturat cada cop que he vist el parell de pescadors. Vinga tirar l’àm, ara lluny, ara a prop, una estona deixant  la canya quieta i tot seguit movent-la nerviosament. De tant en tant treia una truita (que després alliberava, perquè el tram és de pesca sense mort). Hi havia qui s’asseia en una pedra i ficava els peus a l’aigua, mentre el gos es remullava i sortia rebent, potser perquè trobava l’aigua massa freda, o que baixava excessivament impetuosa. Jo caminava de pressa, sense córrer, com altres persones, mentre que ens passaven nois i noies fent  footing. Indiferent al nostre pas, la Garona feia via sense aturar-se ni un instant.

I no només el riu. La nostra vida tampoc no s’atura ni un moment. Érem a la vora de la Garona i tot seguit cadascú anava a casa seva a sopar, o al restaurant per, en acabat, uns mirar la tele, uns altres es ficarien al llit i jo pujava a l’habitació i em posava a escriure la glosa que l’endemá a les 9 del matí rebrien a casa seva les persones que s’han subscrit al capvespre.cat Unes vacances que ja s’han esfumat.
I, anant més a fons, fent una mica de filosofia, diré que la Garona durant molt de temps ens ha tingut enganyats. ¿No recordeu quan en Salvador Cabré ens recitava el poema de Jacint Verdaguer Noguera i Pallaresa? Verdaguer creia, com tohom, que la Garona i la Noguera naixien al pla de Beret. “La Noguera i lo Garona / són fills que Déu li dóna [a la plana de Beret] / que ja al nàixer s’empaitaren, /corregueren i saltaren, com dos nins joguinejant. / Noguera per Alós / tot joguinós, / Garona per Aran / tot rondinant”. Una làpida de mabre així ho deia. Però el 1931 el professor francès Casteret, veient que el caudal d’aigua que sorgia era tan quantiosa, se li acudí que la Garona havia de néixer de més amunt, de les neus de l’Aneto, com demostrà tirant 60 quilos de fluoresceïna al forat del Toro, a la vall de Benasque.

D’on venim cadascú de nosaltres, de quines fonts desconegudes? Una crida a la humilitat i a perdre el vici de sobreestimar-nos, i de jutjar els altres.