Demà (pel lector avui, dimarts) és el darrer dia de la meva estada a Bossòst. Setze dies. El fet d’estar sol i de no moure’m del poble m’ha permès fruir d’una gran tranquil·litat. He fet el que m’ha semblat, tant en horaris com en programació. Ni els àpats m’han lligat! Un dia menjava a l’hotel, un altre passava amb un panet i un plàtan i més d’una nit he pres un cacaolat al bar, amb un croissant. He procurat sortir de passeig cada dia pels camins més o menys planers dels voltats i, inesperadament, m’han sortit excursions esplèndides gràcies a la relació amb el capellà i la pujada de l’Eugeni. He passejat pels carrers de Bossost i he acabat sentint-me com un veí.

El poble m’agrada. Es troba en un marc natural esplèndid, encerclat de muntanyes d’intensa verdor, alineat al marge esquerra del riu Garona i de la carretera, que l’obra cap a França. L’església amb el robust i elegant campanar sembla fixar les cases. De la plaça de l’església surt (o arriba) el carrer Major, que travessa la població, paral·lel amb la carretera, i canvia el nom dos cops: en direcció a Viella l’últim tram es diu carrer Pietat i en direcció a França, carrer Sant Roc. Moltes cases d’aquest eix tenen la factura tradicional, algunes gairebé sense canvis i bastantes, modernitzades i pintades amb clors vius i alegres. El poble antic s’enfila muntanya amunt mentre que a la carretera –la façana moderna del poble d’un quilòmetre–, és un passeig, on es troba el comerç principal. Em recorda França.

Després de tants dies em sento a Bossòst una mica com a casa. He fet coneixences, sobretot arran de relacionar-me amb el capellà. Ahir, per exemple, amb un fill del poble jubilat, vaig anar d’excursió a un altre indret preciós, dels voltants. Que em saludin pel carrer i que ens aturem per parlar és molt gratificant. Diré que fins i tot m’entristeix marxar i que penso tornar a Bossòst. Sempre he sentit curiositat per com seria viure al Pirineu. Un, de lluny, fantasieja. Ara em sembla endur-me’n una imatge més real i senzilla de la vida a muntanya. Més càlida i humana. En un marc paisatgístic–això sí– fantàstic.

Amb les dificultats que un innegable aïllament comporta. I amb l’enyor –em deia un dels coneguts– de quan el poble era petit i tothom es coneixia. Fill del poble, pensa que ara es fia el futur al turisme en lloc de potenciar els recursos del poble.