La glosa anterior la vaig dedicar a un dels pobles més típics de la Vall d’Aran; però ja l’exuberant natura apareixia així que la càmera deixava d’enfocar el clos urbà. La d’avui la dedico plenament al paisatge , després de les dues visites que he fet amb l’Eugeni Madueño a dos dels indrets que per la seva bellesa espectacular més m’han recomanat. El temps que ha fet ha estat esplèndid: un cel netíssim, com de vidre, amb el sol matiner brillant i gens xafogós. No m’estranya que el poeta mossèn Jacint Verdaguer s’hagués enamorat de la Vall. Va ser-hi els estius dels anys 1882 1883, just com jo, el mes de juliol, en una llarga excursió que va fer a peu des del Canigó a l’Aneto. Preparava el grans poemes Canigó i L’Atlàntida i volia recórrer els pics més alts per experimentar l’esforç físisc, pujant als cims més alts i, alhora, recuperar els mots genuïns de la llengua catalana, vius en aquests paratges, llavors lingüísticament no contaminats.

Jo volia portar-me de casa el llibre que va escriure de les seves excursions. Però no el vaig trobar perquè ja l’havia donat a la Biblioteca del Fondo. He mirat a la llibreria de Bossòst, no el tenen, però he trobat la traducció castellana d’un llibre editat per la Biblioteca dels Pirineus, Jacint Verdaguer. Las excursiones de 1882 y 1883, que han fet a quatre mans Narcís Garolera, professor de filologia catalana a la Universitat Pompeu Fabra, i Curt Witlin, romanista suís i expert excursionista, que en aquest llibre, sota el text de mossèn Cinto, explica la ruta que actualment ha fet ell, seguint en la mesura que li ha estat possible la que va fer Verdaguer.

En aquesta glosa, a part de ponderar la bellesa dels llocs que hem visitat –l’Artiga de Lin i el Saut deth Pish–, deixo que parlin les imatges, que acompanyo amb el breu elogi que de la Vall d’Aran fa Verdaguer, i que, faltant-me l’original, recorro a l‘esplèndida versió que per a l’edició castellana ha fet Lídia Fernández: “Que hermosa se presenta la vista en este tiempo de la siega la Vall d’Aran! ¡Que tintas tan bonitas se entremezclan! La del trigo, en la punta de la hoz, se une al rubio cano del centeno, y, cual verdaderos marcos de esmeralda, los rodean prados sin fin, que bajan al Garona y suben a las cumbres a alfombrar los bosques de abetos y pinos, y todo lo cubren con su velo virginal de hermoso verdor”. Més endavant escriu, admirat: “¡Que verde es este Valle de Arán comparado con otros muchos del  Pirineo!” 

L’estany de Saut deth Pish. A sota, la cascada i el bosc