“El exilio de Dios”

 

 

El bisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, en la missa celebrada a la parròquia de Sant Joan Baptista del Fondo, en els 50 anys de la inauguració del temple

He llegit el darrer llibre de Lluís Duch, monjo de Montserrat, El exilio de Dios (Fragmenta editorial 2017), de petit format i amb només 90 pàgines, i confesso que m’ha atrapat. És el títol, el que primer m’ha atret (venint de l’autor del qual uns mesos enrere vaig llegir Un extraño en nuestra casa –referint-se a Déu–), que tant em va impressionar, sobre tot pels capítols dedicats als teòlegs jueus de després de l’holocaust. El llibret que acabo de llegir té tres apartats. El primer  –La crisis de Dios en nuestros días– , és el que més m’ha colpit, perquè respon a la pregunta que molt sovint em faig: per què persones de formació cristiana i d’una vida de creients quan eren joves, avui no diré que no tinguin una certa fe “en alguna cosa”, però s’han allunyat  de Déu, del Déu “catòlic” o “personal?” Els altres dos capítols –El retorno de la gnosis i Lo imprescriptible cristiano– m’han impactat menys, l’últim no perquè el tema no m’interessi moltíssim, sinó perquè m’ha semblat que el tracta massa teòricament.

La primera idea forta del llibre és la de l’esfondrament que ha experimentat el món religiós. “Con el advenimiento de la ‘modernidad psicológica’ se acentuó el desmoronamiento del edificio religioso monárquico-tradicional, cuya demolición ya habían iniciado, sobretodo en Francia e Inglatrra, los ilustrados del siglo XVIII”. La conseqüència d’aquest fenomen és “la presencia cada vez más manifiesta de una religión a la carta” (adaptada a les necessitats i al gust de cadascú). Les persones  en les que penso creuen “en alguna cosa”, en una certa transcendència, una fe vaporosa en la que el Déu personal s’ha esvaït. Més enllà de la vida prosaica,  admiren en certa manera i reten culte a la bellesa, a la bondat ; elsmés sensibles a dalt de tot hi posen l’amor i la solidaritat. Mantenint-se l’Església en la tradició i en el llenguatge i maneres de sempre “sufre un gravísimo y empobrecedor proceso de ‘exculturación’, que suele afectar casi con la misma fuerza al clero y a los laicos”. Lluís Duch escriu que l’Església “ha distorsionado gravemente, casi pervertido de raíz, el mensaje evangélico”, convertint la religió en unes fredes normes morals i en unes “veritats” que tenen poc a veure amb el que preocupa a la gent d’avui.

En el curso de estos últimos sesenta o setenta años ha tenido lugar un giro copernicano en el seno de nuestras culturas:  el Dios ‘oficial’ por supuesto se ha convertido en un Dios extraño, ajeno, distante y, para muchos, incluso inexsistente”. Caldria afegir que “aquest” Déu per a moltes persones és vist com el responsable del mal que hi ha al món. Un panorama ben dur perquè Déu hi habiti.

¿L’hem matat o ha marxat?

 

Sigues el primer en comentar on "“El exilio de Dios”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*