Serà el diumenge 1 d’octubre, primer dia del mes, que els catalans podrem votar a favor de la independència. Un dia molt gran. L’assoliment d’un somni que a una infinitat de persones ens semblava –pocs anys enrere– que mai ho veuríem, i estàvem tips d’haver d’aguantar. Evoco, per exemple, les paraules del millor professor que he tingut, un dia que, trist i abatut per les traves que la censura espanyola li posava quan es tractava de publicar un llibre en català, va exclamar en plena classe: “De vegades m’agradaria haver nascut a Madrid..!”

Tota la meva vida com ciutadà de Catalunya té moments que m’han fet present que visc en una nació sotmesa. Unes ratlles més amunt m’he referit al lament del professor de Literatura però, les anècdotes d’aquesta mena, més o menys m’han seguit sempre. Des del mateix dia que les tropes nacionals van entrar a Barcelona que, esfereït, vaig contemplar la ràbia amb què dos soldats esquinçaven la bandera catalana que penjava de casa nostra (llavors ocupada per la Generalitat) fins al dia d’avui, m’ho he troba. Perquè, posa com un as habitual, quan haig d’omplir un formulari en la casella de la meva nacionalitat no puc escriure que sóc català?

Quan la tropa franquista entrà a Barcelona jo tenia 9 anys. Al cap d’uns dies es presentà un escamot a casa i, amuntegats els exemplars del llibre que sobre la República havia escrit el meu pare, hi calaren foc. A ell no li van fer res perquè ja havia mort. Però ser català i republicà ho hauria pagat molt car.

Caigut el franquisme i arribada la democràcia l’adoctrinament feixista desaparegué. Però l’hostilitat a Catalunya no. Amb la democràcia la persecució canvià les formes, seguint el consell del Conde Duque de Olivares al rei de fer la feina bruta “sin que se note”. Ha estat a l’hora de fer els pressupostos, en l’anul·lció de lleisaprovades pel nostreº prlament i, sobretot, al carregar-se l’Estatut d’Autonomia que s’ha mostrat de ple la seva obsessió contra Catalunya. La sort és que són tan maldestres, que en lloc d’obtenir els objectius pretesos han fet créixer el nombre dels qui votaran independència perquè volen viure en un país tranquil, modern, obert i just.

¡Que bé, tenir finalment data i pregunta. “¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma d’una república?” Quina felicitat poder contestar amb un SÍ enorme!

Han escrit

Manuel Sayrach

Que content estaria el meu pare,tantbamant de la Repúblicaque li dedicà un llibre uon estudiantotesles repúbliquesndelseu temps ipresenta a Macià laseva constitució republicana.

(Whatssap familiar)

Cardenal Lluís M. Sistach

Ningú no té l’obligació de dir qué vota, tot i que és evident que els sacerdots i els bisbes votem, però som signe d’unitat i no diem a quin partit votem. Quan jo anava pels pobles i les ciutats, a vegadcs sabia de quin partit era l’alcalde, però d’altres no, i jo mai no ho preguntava. Perqué ja es veu. Però no es veuen les sigles, sinó que es va descobrint la persona, perquè totes les altres coses són prejudicis que no m’agraden. Primer hi ha la persona, el bé comú, i la ideología ja ve després.

d’una entrevista de Nerea Rodríguez, El Pregó, núm. 2017 

Miquel A. Pérez, rector de Santa Coloma

Vienen tiempos fuertes, el futuro próximo no será ni cómodo ni sencillo. La sociedad catalana, y de rebote toda la española, se enfrenta a un tema que se ha ido llevando con más o menos gracia, pero que ahora, por mil razones, se nos pone de cara. Es la cuestión catalana. Ya no hay vuelta atrás, sea como sea que todo termine, hay que encontrar una solución. Toca ser valientes y generosos. Lo más importante es la fraternidad entre las personas, y eso solo lo conseguiremos si lo fundamentamos en la justicia. Justicia es que se acepte el que la gente democrática y sana­mente decida. O sea, hay que permitir que la sociedad catalana se exprese, y hay que hacer todo lo posible para que sea en acuerdo con el conjunto de la sociedad española. Hay mil fórmulas y mil opiniones. La que tenga más soporte popular, ganará, y democráticamente todos la habremos de aceptar. Un modelo u otro de patria tiene su importancia, pero el más sagrado es la fraternidad y la convivencia entre las personas. Y en esto los cristianos hemos de estar a la altura: no caer en divisiones, ni en acusaciones mutuas, ni en nada que rompa la fraternidad. Al final, si somos inteligentes, todo seguirá igual: habrá agua en los grifos, electricidad en los enchufes, multas con los radares, paellas familiares y gente corriendo por todas partes.

Editorial d’Església a Santa Coloma de Gramenet, número 1.119 

Jaume-P Sayrach: és important que l’Església parli del procés que viu Catalunya i que defensi -com han fet els bisbes catalans- el dret del poble a pronunciar-se en un referèndum, i que recalquin el caràcter de nació de Catalunya. Però, ¿per què la por a entrar en el tema i a analitzar els fets en la seva concreció? En les seves declaracions es perden en un discurs bonista i moralista, amb una crida a l’entesa i a la bondat. Davant, però, d’un fet en el que hi ha abús de poder o la privació de la llibertat amb l’excusa de la preeminència de la Llei, l’Església no es pot mantenir neutral; ha de denunciar els abusos que poden donar-se, sigui qui sigui el responsable! Apelar simplement a la bondat i no condemnar la injustícia és una manera còmoda d’escabullir-se.