Aquesta setmana molt probablement sabrem quin dia es farà el referèndum i quina serà la pregunta. Que es convocarà el referèndum jo no en tinc cap dubte. Des que el president Mas va posar les urnes el 9-N, i abans i tot –quan vam sortir en protesta per la retallada de l’Estatut–, vaig veure clar que el procés cap a la independència anava de debò. Per creure-ho hi he vist sempre –malgrat els moments difícils que s’han hagut de superar– que es mantenia ferma la confluència dels seus dos motors fonamentals: d’una bandanels polítics que, més enllà dels partidismes, han fet el bloc unitari de Junts pel Sí (amb PdeCat, Esquerra i molts ciutadans independents) i la CUP; i de l’altra banda, la gent que, com va dir la Marta Rovira, no ha fallat mai, ni fallarà.

Hi ha moltes persones que encara diuen que això del referèndum és un engany. O que si no es pacta no té valor. Els responc amb un fragment de l’editorial de Vicent Partal al Vilaweb d’avui: “Vivim en un món on s’han fet possibles coses infinitament més difícils. Tots hem vist en directe com es feien independents petits països que desafiaven un dels dos superpoders nuclears mundials. Hem vist reunificar-se una Alemanya que era el símbol, i el sentit, de la guerra freda. Hem vist els nord-americans elegir un president afroamericà. Hem vist com la voluntat dels insubmisos liquidava el servei militar obligatori. I hem pogut veure homes casats amb homes, i dones casades amb dones, amb tota normalitat. També hem vist com s’enfonsava el règim de l’apartheid per la pressió del món i la valentia dels seus ciutadans. Precisament Mandela ho va deixar clar d’una vegada per sempre: Impossible és allò que no pot passar  fins al moment que passa”.

Acabo la glosa citant uns passatges de l’entrevista que Xavir Mirò feia ahir a Neus Lloveras; “¿És viable el referèndum sense ajuntaments com Barcelona, l’Hospitalet… i Santa Coloma?”, a la que la presidenta de l’AMI responia que de la Colau se’n refia perquè “un municipalista creu en la participació ciutadana, i la practica. ¿Com no potser possible un referèndum demanat per més de dos milions de persones?” Personalment m’agradaria creure-ho també de la nostra alcaldessa, malgrat que en un mal moment va dir que si no era pactat, no cedirà les escoles per votar, una postura per mi molt poc democràtica. Neus Lloveras afegeix: “Caldrà veure què faran aquests ajuntaments davant del fet evident que no és possible un referèndum pactat”. I conclou amb contundència: “No crec que els alcaldes i alcaldesses amb una trajectòria democràtica hi posin entrebancs”.

I si n’hi posen? Jo estic segur que la gent farà front a aquests obstacles amb fermesa i valentia. Almenys a mi  –i l’hi dic a l’amiga Núria Parlon–, si no és la policia i per la força–, ningú no em deturarà.

 

Han dit

Albert Fabà: “Gràcies Raimon”

Publico aquí unes frases arrancades d’un escrit de l’Albert Fabà a Forum-Grama, que us recomano. L’escrit segueix l’itinerari creatiu de Raimon, i en cita un altre, també seu, molt bo: una magnífica introducció a la rica obra del cantant de Xàtiva

... El cant de Raimon, per contra [Fabà s’estava refrint a La Nova Cançó que feien els Setge Jutges] , era gairebé una cridòria, impressionant, de poques paraules, però exactes, més semblant al cante jondo que al cant melòdic…  Per a molts Raimon és, ans que res, un cantant protesta, com es deia en aquells temps. Però Raimon és molt més que això….. L’obra inclou Veles e vents d’Ausiàs March, el primer poema que va musicar d’aquest gran poeta. Musicar aquest poema fou tot un repte i representa un gir important en la poètica del cantant de Xàtiva…. Acabo amb una anècdota que sovint ha explicat el mateix cantant. Quan va fer Veles e vents li va anar a cantar, de seguida, a Salvador Espriu. I el poeta, emocionat, li va dir Gràcies, de part d’Ausiàs March. Doncs bé, com bé ha dit en Ferran Saro [en un escrit aparegut també al Fòrum] tot recollint la dita espriuana, ens hi podríem afegir. Gràcies, Raimon!

Unes ratlles meves per dir que Raimon, recomanat per l’ntel·lectual Joan Fuster donà a conèixer la cançó El vent en la casa dels meus germans de la Diagonal, al grup d’amics de l’Acadèmia de Llengua Catalana. Van quedar tan impactes que van organitzar un concert al Fòrum Vergés i n’editaren el disc a Edigsa, entitat promuguda per l’esmentada Acadèmia (que es movia en la línia de ·Fer país, propulsada per Jordi Pujol). Afegeixo que quan jo anava en moto per terres catalanes sovint cantava Al vent. Anys més tard, quan en una entrevista em vam demanar la meva cançó preferida, sense dubtar gens vaig dir Veles e vents. Una veritable meravella!, que continuo posant entre les meves cançons preferides.