Avui em fixo en un altre tret del procés, que m’agrada molt: que el camí el fem moltíssimes persones, i ningú se’n sent exclòs. Sobre l’obertura del procés basti pensar en les manifestacions que s’han fet. ¡Quin goig he sentit caminar al costat d’alegres nois i noies, de matrimonis joves que hi acudien amb la il·lusió de portar-hi els seus fills petits i al costat de molts avis contents, com jo, de ser tan a prop de veure acomplert el somni que vivim des de la infantesa i que pensàvem que mai el veuríem realitzat!

Som molts els que volem que Catalunya es converteixi en una república. Suposo que també són nombrosos els que prefereixen seguir units a Espanya i potser encara més els que tenen dubtes (particularment en llocs com Santa Coloma, on abunden moltes persones de la primera generació que va venir a Catalunya els anys 60-70). En la reflexió de dies enrere em fixava especialment en les que, sentint-se espanyoles, els costa “haver de triar” o, simplement, els dol que una regió que sempre han pensat que “formava part d’Espanya”, ara se’n separi.

Cal que s’expliquin bé els aspectes positius de la independència i fer-ho tenint presents els joves i els infants. Pensar quin país voldríem el dia de “demà” per a ells, tenint present que als nois i noies de les futures generacions no els crearia tants dubtes la separació. Molt probablement ells, els problemes que avui senten els pares no els tindran. En aquest sentit recordo que quan vaig assistir a Sevilla a un Congreso Internacional de Casas Andaluzas convidat pel govern andalús, vaig escotar força representants de les cases instal·lades a l’estranger que explicaven que als seus fills Andalusia els quedava molt lluny, perquè havien fet seu el països on vivien o hi havia nascut.

Als qui dubten els demanaria que mirin la reacció del govern espanyol i que pensin si ens podem confederar amb Espanya. ¿Units a la força?

Han escrit

Ferran Saro. “Catalunya en comú”

Catalunya en Comú comença a caminar, encara que molts venim de històries i lluites anteriors, des de fa molts anys. M’agrada el nom: Catalunya, com a espai per viure, territori petit i estimat. On comença el món, el nostre caminar, que ens dona una parla, una cultura i un sentiment de pertànyer i de identitat. Catalunya què és i vol ser lliure, nació lliure, pròpia i agermanada amb la resta dels pobles, que sempre hem estimat i on tenim tants d’amics i familiars i amb qui volem tenir sempre a prop per avançar junts dins d’un marc europeu diferent, nou i solidari. La Catalunya amb qui hem coincidit en tantes lluites, com en Gregorio López Raimundo, Montserrat Roig, el Cipri, Manolo Vázquez, Neus Català, El Guti, l’Antoni Ferrer, Muriel Casals, Miguel Núñez, Teresa Pàmies, Miquel Martí Pol, Lluís Hernández etc. La Catalunya que sempre hem defensat, des del PSUC, ara des d’ICV i a partir d’ ara la Catalunya en Comú. I m’agrada en Comú, perquè pertany a la majoria de la gent, perquè parla de fer les coses en comú, ens relaciona amb tothom, amb la comunitat, en compartir. En Comú expressa unitat, col·lectivitat, sentir i voler fer les coses ben fetes, entre totes i tots, conjuntament. Una abraçada.

Josep Lluís Sánchez Palacios

Sí,molt bé. Però la indiferència davant el procés d’independència no diu res positiu d’aquest projecte polític…

Jaume-P. Sayrach

Ferran, et vaig dir que a mi també m’agrada més, “com a nom”, Catalunya en comú. Però em pregunto si el nom respon al que és en realitat el nou partit. ¿“En comú” amb qui? ¿No portem ja un llarg camí “junts” una colla de partits i de persones independents treballant per la república catalana? Si vosaltres us hi uníssiu la realització d’aquest somni que et fa tan feliç quedaria assegurada. I quan parleu de “Catalunya” ¿penseu en una nació amb personalitat jurídica pròpia, amb el dret de decidir per ella mateixa el seu futur? Trobo que rere el nom hi ha encara massa ambigüitat i en el discurs amb què l’acompanyeu, massa ambigüitat i partidisme. Tan de bo, però, us ajunteu al procés ni que sigui per la por de quedar despenjats, ara que s’arriba al moment decisiu. Afegeixo que m’agradaria que tu i els militants amics que parleu tan positivament de la República catalana proclaméssiu ben clarament que sigui quina sigui l’opció de Catalunya en Comú, votareu per la independència, que és el que amb tota seguretat haurien fet persones que tu esmentes, com la Muriel Casals i en Lluís Hernández.