Una objecció que sol presentar-se contra la independència de Catalunya és que amb la globalització no és temps de posar fronteres ni de reivindicar el nacionalisme, sinó que toca obrir-se al món i de sentir-nos universals. I ens ho diuen, sobretot, persones que per res del món renunciarien a sentir-se espanyoles, addictes a una nació-estat que dins d’Europa en lloc d’atenuar la impermeabilitat de les fronteres antigues, per diluir-se en l’Europa dels pobles, defensen amb orgull i tenacitat la supervivència dels estats imperialistes, nascuts al Renaixement; preocupats per salvaguardar els interessos econòmics que s’han creat al sí d’aquests Estats antics.

Dies enrere vaig escriure que sóc (podria dir “som”) independentistes de manera provisòria, com un que quan està malalt va a l’hospital. De fet estem malalts per l’opressió cultural, per la falta de reconeixement de la meva identitat catalana. Lluito (lluitem) contra aquest pes que ens ofega. Però el somni de l’ocell que es debat dins d’una gàbia és volar. Afirmar-nos a fons com el jove que cada dia va al gimnàs per poder sortir lluny, rere els cims més alts.

Tenim els exemples dels nostres catalans universals. Un Ramon Llull, creador –podríem dir– de la llengua catalana literària,  avui objecte d’estudi de les millors universitats del món. Va viatjar molt i va aprendre l’àrab per dialogar amb l’Islam. Escrivia perfectament en llatí i en àrab i ens deixà molts escrits en català, entre els qual destaca el preciós llibret Amic e Amat. Podria citar l’abat – bisbe Oliba, un dels pares de Catalunya, recordat a Europa pel seu treball a favor de la pau en temps del ferotge feudalisme… Personatges molt catalans i, al mateix tems, universals. En les persones sol passar el mateix que en els vins: com més s’impregnen del terrer on es fan, més universals es tornen. És la D.O., la denominació d’origen”! el que els fa excepcionals. Per subratllar-ho valgui el testimoni de Pau Casals qui, en el concert a la ONU, va pronunciar una frase que s’ha fet famosa: “I am a catalan”. 

El que és jo, confesso que he viatjat poc, però cada país on he viscut uns dies m’ha obert horitzons nous. Perquè –com exigia Kapucinski als periodistes–, hi he anat xop del meu “petit” país. Afortunadament, Catalunya –que té les arrels en la Grècia clàssica i en la Roma imperial– ens obre a Europa i al món.

Testimonis

Pau Casals, I am a Catalan (viquipeèdia)

I am a Catalan és la frase inicial i que millor identifica el discurs que Pau Casals va pronunciar a les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971, amb motiu de l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. A més del discurs, Pau Casals hi va interpretar al violoncel El cant dels ocells, la cançó tradicional catalana que ell va popularitzar arreu del món. Una melodia que, com deia el mateix Casals, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i que tocava com un cant de pau.

Aquest és l’extracte del discurs:

“Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya”.