Una meva semi-parenta andalusa em va escriure que al pensar en la separació de Catalunya li entra una pena molt gran perquè ho viu com si els familiars catalans i ells tranquéssim les relacions. I ens demanava que no li parlemmai més, de la independència.

Aquest, el fet de la ruptura que senten en l’interior de la seva ànima és un dels efectes per mi més estesos que el procés causa en molts dels catalans que han nascut fora de Catalunya, o que són fills de famílies procedents de la gran immigració dels anys 60-70. Són persones que se senten espanyoles, que van venir a Catalunya sense que se’ls hagués acudit mai pensar que anaven a una nació diferent, cosa que als qui es dirigien a Suïssa, o a Alemanya a treballar, no calia que se’ls revelés, perquè ho sabien abans d’arribar-hi.Els que venien a Catalunya ni s’imaginaven que aquí es parlava una altra llengua. Però s’hi acomodaren i de mica en mica van fer seva la terra, els costums i fins i tot l’accent amb el que els catalans pronunciem la llengua castellana. Als seus pobles d’origen deixaren els seus morts peró els fills han nascut aquí, i aquí tenen el futur. Per això s’integraren al país i a més d’aportar la seva riquesa vital han contribuit a fer gran Catalunya amb el seu treball i participant en les lluites populars i manifestacions culturals. Amb raó se senten catalans.”Tan catalans –diuen molts– com espanyols”. I ara ¿hauran d’escollir una de les dues “parts” de la seva ànima?

Ho he dit a persones que es mouen en els àmbits de responsabilitat de l’Assemblea Nacional de Catalunya, pregant-los que hi pensin i en parlin, perquè moltes persones que estimen Catalunya (i com és lògic i natural, també Espanya), avui pateixen pensant que han de triar.

Em sap greu perquè quan tatíssimes persones vivim feliços rere d’un objectiu extraordinàriament engrescador com és fer un país nou, aquests conciutadans amics ho viuem amb tistesa, i desconcert.

Sant Boi de Llobregat. El primer Onze de Setembre 

“El lema era ‘Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia’. La bandera cuatribarrada convivió con la ikurriña y con la hoz y el martillo. Por primera vez en décadas, se cantó en público el himno catalán, erecuerda Paulina Andrés, maestra de primaria que tenía entonces 18 años y que fue al acto con sus compañeros del barrio obrero de Sant Boi por excelencia, Ciudad Cooperativa, donde todos los bloques de pisos son iguales, al más puro estilo soviético. La Cooperativa, de aplastante mayoría castellanohablante y en sintonía con el PSUC, acudió en masa “a la llamada de la rebelión” porque “había que ir”. “Éramos de izquierdas, y veíamos la Diada como un llamamiento contra el franquismo, como un grito contra los ‘grises'”.

Com la Paulina Andrés, milers i milers de persones de tot Catalunya –joves i grans, nascuts aquí o vinguts de fora–  a Sant Boi vam sentar les bases de la reivindicació de la llibertat i de l’estatut d’autonomia.