Penjo a correcuita una antiga aquarel·la que vaig fer a Palau-Sator que, en mostrar-la al pintor de la torre del castell, em va dir que li agradava, quan jo estava a punt de llençar-la. La vaig guardar. Continuo trobant-la rara, xocant i estrafeta però m’ha semblat qe s’adiu  a aquests temps rars que vivim.

Rars però també joiosos. Com la festa d’avui, amb un sol tan pletòric i el temor de perdre aquest vespre al Bernabeu, i la certesa del que ens caldrà lluitar encara per aconseguir la independència. Penjo el dibuix al blog perquè encapçali la felicitació als Jordis, a les Jordines i Georgines amics i amigues meus. I per unir-me al sentiment de pertànyer a un país que ens fa sentir contents i agermanats, satisfets de contemplar-lo a través de la imatge que avui ofereix als carrers: amb les roses i els llibres com protagonistes, amb l’exaltació de l’amor i de l’amistat: expressió de la ferma voluntat de construir un país culte, bonic, solidari i lliure.

Agafaré el metro i aniré a Barcelona, cor de la gran Barcelona de la que Santa Coloma forma part. I tornaré a casa i em passaré el dia al carrer veient i saludant gent, i mirant llibres i, per ser fidel a la tradició, en compraré algun. Una Diada casolana i alhora universal. Un país petit, i a punt d’aconseguir que la festa més nostra, més “local”, més identitària, sigui declarada per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Bonic, no?