Ahir va ser Pasqua i avui, com si la celebració del final feliç de la setmana santa es desbordés, a Catalunya allarguem la festa al dilluns. Ho trobo molt encertat. Baixar del cel a la terra. Durant uns dies els qui han seguit els esdeveniments que evoca la litúrgia de Setmana Santa han estat abocats al drama transcendent que podríem titular com la història de la salvació; una història amb una escenificació humil i senzilla, que té lloc en un petit país i que es resol amb l’eliminació del jueu  que volia canviar el món en nom de Déu. És la història que viu la humanitat des que aparegué al món, i que durarà fins a l’últim dia Total, els poders religiós i polític van eliminar el profeta i gairebé i tot continuà igual. Aparentment!, perquè quan s’encén un llum, per fosca que sigui la nit la llum que fa és ben visible, i com més amunt brilla, més lluny arriba.

La resurrecció de Jesús (com sigui que s’interpreti) és la celebració del bé sobre el mal, de la bellesa sobre la lletjor, de la bondat sobre la malícia, de l’esperança sobre el desconhort i el desesper. Per això m’agrada el que conta l’evangeli referent als deixebles d’Emaús: havent fet camí amb Jesús, sense reconeixe’l, en arribar a casa i adonar-se que Jesús fa el gest de continuar el camí, li diuen: “Queda’t amb nosaltres, és tard i ja som al capvespre”. El capvespre del món!, la foscor que tanta basarda fa…

Menjar la mona amb la família,  sortir al camp, convertir un dilluns en un dia festiu és una manera esplèndida de fer nostra la litúrgia pasqual!

Aprofito la glosa d’avui per agrair les felicitacions que he rebut i desitjar-vos també a tots vosaltres, i als qui llegiu aquest blog, una molt bona priavera.