Em fa molta mandra parlar del procés. I encara més, escoltar tertúlies. N’escolto ben poques perquè, quan m’hi poso, de seguida m’enerven: no s’escolten i parlen del que ells creuen que passa i que passarà quan, en realitat, pontifiquen a partir del que volen que passi. Si se’ls sotmetés a un examen com analistes els tombarien irremissiblement perquè referint-se a un procés en el que intervenen milers de persones, mai no les tenen presents. Però han passat massa coses, per no dedicar-hi una glosa. Hi ha hagut la suspensió del diputat Homs. Les declaracions de l’ex-ministre Margallo. L’operació fallida contra el regidor i diputat Joan Coma. Les amenaces de judicialització del govern català. I no sé quants anuncis de suspensions…
Jo no sé per què abans d’opinar no estudien la realitat. O sí: no volen rendir-se a l’evidència. En aquest sentit em va semblar exemplar l’escrit del notari Lòpez-Burniol en La Vanguardia que, tot i estar contra la independència i confessar que el dia que Catalunya se separés d’Espanya seria el més trist de la seva vida, en lloc de riure’s del procés o menystenir-lo, va escriure que avançava indeturable, perquè darrere hi havia el poble; i Espanya feia l’orni.
Que bé sortir de casa matinet i prop de casa –camí de Montigalà–, banyat pel sol primaveral, esmorzar tranquil!
Jo veig que el nostre govern ho fa bé. Carregat de raons –i empès pel mandat del poble, expressat a les urnes– va fent camí. I estic segur que, malgrat totes les profecies que es fan en contra, el setembre votarem. Havent pactat amb Madrid (cosa que no crec) o unilateralment. Els nostres polítics, tot i les dificultats que eren d’esperar, no ens fallen. Sobretot el president, de qui no es pot dir que no parli clar. Ferran Requejo ahir, o abans d’ahir, va ponderar el protagonisme excepcional del poble. “La ciutadania –sentencià, referint-se al procés–, no falla mai”. I donava un argument d’un pes enorme: “Un 80% de catalans estan pel referèndum. Un resultat altíssim, equiparable al que sortiria si se’ls preguntés si estaven a favor o en contra dels drets humans, o de la democràcia”. Davant d’una cosa tan simple ¿com pot ser que hi hagi tertulians –i polítics que es reclamen d’esquerres!– que pontifiquen escandalitzats que saltar-se la Llei és imperdonable?
Pregunto: ¿és que tota conquesta en drets humans no s’ha fet rebel·lant-se, quan la Llei és injusta i opressora?
Hola Jaume
Cada vegada que llegeixo un dels teus comentaris sobre el tema de la independencia quedo mes parat. No hi se veure el Jaume que jo vareig coneixer. Pero penso que les persones camviem amb el temps. I aixo s’ ha d’ acceptar
Tu dius que t’ enerven les tertulies sobre el “tema”. A mi tambe, pero pels motius contraris als teus. Permanentment es un dialeg de sords. I d’ incongruencies i actituts antidemocratiques n’ hi ha per donar i vendre en ambdues bandes. Simplement et poso per exemple la llei que ara autoritza al Govern a portar-nos a la consulta sense debat al parlamenmt. I amenaçament, a mes, a l’ oposicio amb multes…
I finalment recordar que els que estem en contra del proces som mes que els que hi esteu a favor i, penso, que tambe tenim dret a opinar i queixar-nos del que no ens agrada.
I una pregunta final: qui posara fre als incompliments legals per part d’ un Govern que no escolta a ningu, ni als seus propis lletrats?
Aixo es pot acabar com el Rrosari de l’ Aurora
👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏🍀
Enviat des del meu iPad
El 5 abr 2017, a les 0:51, CAPVESPRE jps <comment-reply@wordpress.com> va escriure:
jaumepsayrach posted: ” “O referèndum o referèndum” Em fa molta mandra parlar del procés. I encara més, escoltar tertúlies. N’escolto ben poques perquè, quan m’hi poso, de seguida m’enerven: no s’escolten i parlen del que ells creuen que passa i que passarà quan, en reali”