Després de la gran pluja que he mig seguit tota la nit m’he apressat per anar a veure com l’aigua baixava pel riu. Un matí grisós, el cel tapat; amb febles escletxes per les quals el sol intentava sortir. I el riu a vessar, amb l’aigua fent carrera cap a mar, tenyida d’ocre terrós. L’herba, és clar, verdíssima. Ja de tornada m’ha sorprès una parella d’ànecs verds que semblava que estiguessin examinant els estralls que la tempesta nocturna ha causat en el seu hàbitat. Em pregunto: l’aiguat s’haurà endut la cria –si ja ha sortit de l’ou–,  o els ous? ¿Haurà desbaratat el niu? Encara que m’imagino que els segles que fa que els ànecs viuen a la riba dels rius ja hauran après a construir casa seva entre el canyar, que l’aigua tomba però no arrenca.

Quanta aigua!, malgrat tot –tantes inundacions!–, quin bé de Déu.