Moltes vivències (2)

Rebo un correu de l’amiga Agustina Rico, que m’ha agradat molt. Diria que expressa molt millor que jo el que sento al despendre’m del cotxe. Heus ací què escriu: “Jaume, el teu darrer Capvespre m’ha portat molts records. Fa molta pena això de deixar el cotxe. No és com un gos o un animal de companyia però gairebé, és el ruc o el cavall que ens porta. A la mort del meu pare, ens va fer molta pena donar de baixa el vell R-5. Ja “vivia” al poble tot l’any i passava la ITV justet-justet a còpia de molta cura. Als meus pares els anava molt bé perquè al poble depens més del cotxe per carregar coses de l’hort i has d’anar a poblacions més grans a la caixa, a comprar o a veure algú.Tots hi havíem après a conduir i va ser el primer cotxe on van anar els meus fills. Semblava que “enterràvem” un “ésser” unit a la nostra vida, però s’havia de fer perquè havia fet la seva funció i de llavors endavant tot haurien estat problemes i despeses inútils”. Suscric tot el que diu, i també la conclusió: “Encara que faci una mica de recança, fas bé de deixar-lo”.

Hi ha un aspcte d’aquesta pèrdua que qualificaria de banal, com el cas d’ara que vull anar a l’Hospital de l’Esperit Sant i ja no disposo del cotxe. Però el que fa que el cotxe formi part de mi i li agafis carinyo és que hem “compartit” vivencies molt personals. Més que compartir. Me les ha faclitat. En una propera i darrera glosa (la terceraper aquesta mena de “dol” que visc), vull evocar alguna de les vivències que més recordo.

Tot té, però, la seva compensació. M’ho deia la doctora M. Molleda Marzo parlant-me del trastorn vestibular que m’han produít els antibòics: ara el factor principal de l’equilibri , que es troba en l’oïda profunda, no em fuciona però els altres factors que fan possible l’equilibri –els peus i la vista- es desenrotllen més, per suplir la falta del principal factor.

Doncs bé (a part que si és necessari sempre podré llogar un cotxe), caminaré més, agafaré els mitjans públics i viuré experiències noves.