Decisió costosa (1)

Ahir vaig prendre una decisió en la que hi venia pensant d’un temps ençà; n’he parlat amb més d’una persona  i totes m’animaven a fer el pas: deixar el cotxe!, i no perquè n’estigui cansat o temi conduir, al contrari, em sento segur, no em canso i m’agrada. Ho decideixo per una qüestió de sensatesa “econòmica”. Guardar el cotxe al pàrquing em costa 80 euros al mes. A aquesta despesa dec afegir la de la ITV (que donada la vellura del cotxe dec passar cada any), la posada al dia pel mecànic, l’assegurança, l’impost de circulació, el RACC. Una pila de diners, sense fer servir gaire el cotxe. A Barcelona hi vaig en metro i per Santa Coloma em desplaço sempre a peu. I a Can Ruti on darrerament he hagut de pujar sovint, amb l’autobús hi he anat la mar de bé.

En realitat el cotxe no el necessito. Recordo que quan vaig comprar el primer Opel, el maig de 1987, un amic molt d’esquerres va creure que m’havia de justificar davant dels altres i feia córrer que m’hi havia vist obligat per la feina. Llavors vaig dedicar al tema un dels articles que enviava a la revista Setmana. En copio unes frases: “Si digués que el necessito pel treball mentiria”. I afegia que me’l comprava perquè m’era un mitjà “que m’amplia les capacitats de disfrutar i de conèixer”. “Puc enquibir-hi la tenda de campanya, el sac de dormir i tots els llibres que m’esperen sempre”. Més d’un cop he dit que quan viatjo el cotxe és com casa meva. I ho rematava referint-me a allò que em feia més il·lusió: “Tots els camins i carreteres se m’ofereixen per dur-me a nous pobles i paisatges”.

Quants anys hauré estat disfrutant del cotxe? Ara em desprenc del tercer que he tingut (un segon Opel), que vaig adquirir fa vint anys per 1.233.400 pessetes. Abans havia tingut un altre Opel, quan el meu primer cotxe –un Quatre llaunes– se’m va destrossar, en caure muntanya avall, una tarda que en pondre’s el sol la carretera havia fet glaç. Hauran sigut quaranta anys amb cotxe i puc dir amb tota seguretat que m’ha proporcionat un dels plaers més grans de què he disfrutat aquest temps: veure món, conèixer pobles i acostar-me a la natura. Ha estat pensant en aquests plaers que em resistia a desprendre-me’n i, un cop fet, sento com si em fatés alguna cosa que em donava llibertat. Però penso que igual que per recórrer Sicília em vaig valer d’un cotxe llogat, sempre podré llogar-ne un. I penso que amb el tren, amb l‘autobús i si cal amb un taxi, puc moure’m molt.

I si em refaig de la mobilitat, em quedaran les cames.