Santa Eulàlia

Avui, festivitat de santa Eulàlia, Barcelona celebra la festa major d’hivern. Santa Eulàlia és una santa que m’agrada. Ha tingut la sort que la seva vida llegendària és bonica i que des de molt antic l’Església barcelonina (tot i ser una santa estremenya) la va declarar copatrona de la catedral de Barcelona. Com que a la catedral hi he entrat molts cops i des que era adolescent, la santa se m’ha fet propera perquè no solament hi és magníficament representada en l’art sinó perquè hi té la tomba en la cripta (que és una meravellosa obra gòtica).

Aquesta advocació seria l’exemple del que he intentat exposar molts cops: la manera com una tradició cristiana que ha marcat profundament el poble, pot sobreviure i mantenir la seva presència en la societat secularitzada, d’avui. En canvi, certa progressia esquerranosa ha cregut que esborrant-ne el record de tot el que fa olor d’església esdevenien mes “moderns”, com hem vist, per exemple, en l’intentque han fet de desterrar del carrer i de les escoles els símbols nadalencs…

A Barcelona –almenys enguany– es manté el nom de la festa, i la figura que dóna peu a la celebració. Se’n diu Festa de Santa Eulàlia i la “protagonista”  és la santa. Només que la “treuen” del temple i la porten al carrer; la laïcitzen perquè sigui la festa de “tothom”. I en fan una ciutadana singular, i n’expliquen la llegenda. En el programa d’aquest any, en el programa hi ha un apartat dedicat a la llegenda, on hi ha el text que copio:

“Si una cosa distingia l’adolescent [santa Eulàlia]  és que era de tarannà solidari. A totes hores els pobres trucaven a la porta de casa i conten que mai no se’n tornaven sense rebre almoina. […] Quan l’emperador Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians, [Eulàlia] decidida com era, va anar a parlar davant el cònsol Dacià per exposar que ja n’hi havia prou, d’empaitar cristians. Dacià, fet una fera, la tancà a la presó […] La noia fou requerida perquè abandonés la fe cristiana i, en veure que es no desdeia,  va ser condemnada a patir tretze martiris, perquè tretze era el nombre d’anys que tenia”.

Com qualsevol cristià d’avui, Eulàlia es passeja per la ciutat com una ciutadana més. Però distingida!, perquè fa molts segles que n’és la patrona.