Fred

Continua el fred. Ho comentàvem ahir els amics que vam sortir d’excursió a Moià i ens vam aturar una estona a Collsuspina, on la boira gairebé ocultava el poble. Feia anys que no feia aquest fred. Un fred que em porta quan era jove i a Barcelona sovint l’aigua es glaçava, i usàvem l’abric, una peça de roba que ha desaparegut del meu armari. L’Albert va parlar dels penellons que se’ns feien a les mans… Qui no els recorda?

Ahir vaig pensar que nevaria. En tinc ganes. ¿Per què ens agrada tant, que nevi? ¿Perquè és un fenomen que succeeix rarament en les nostres latituds? Segur; però també perquè la neu és molt bonica i, a més, fa que ens adonem que és una potent manifestació de la naturalesa. Com la pluja. I com el vent. Aquest matí, per exemple, veient a la televisió les onades a la nostra costa que assolien vuit metres d’alçada, m’ha impactat la seva força. I de ser a la platja m’hauria fet por acostar-m’hi. Quan plou fort, quan el vent es desferma, quan neva, ens adonem de la nostra petitesa i sentim la grandesa de la natura.

Hi ha un altre aspecte dels dies d’hivern que visc amb intensitat i fruïció, que és que em fan sentir la tebior acollidora de casa. La foscor del cel, la cruesa del fred conviden a refugiar-nos-hi i en cert sentit a entrar dins nostre. Com si se’ns encomanés el silenci exterior perquè amb el mal temps s’apaguen els sorolls del carrer, la ciutat calla i s’escolta la natura.

A mi m’agrada la neu, la pluja, el fred… Però un temps. ¿Aguantaríem els llargs hiverns dels països del nord? ¡Amb quin goig rebo la primavera o, simplement –a l’hivern i a la tardor– la sortida del sol!