Punt final

Poso punt final a l’afer Premi Ciutat de Santa Coloma. Ho faig penjant unes poques fotografies (fetes per oli Perata i Jose A. Quintiá), perquè serveixin de memòria, acompanyades d’un petit comentari. La veritat és que haig de dir que al final en vaig quedar molt content. Els amics i familiars tenien raó. El premi al cap i a la fi l’atorga la ciutat, representada per l’Ajuntament, que n’és la primera institució ciutadana, amb ‘alcaldessa, i el jurat popular. D’altra banda –que és el que més em preocupava– les persones a les que atribueixo el mèrit del que he fet se senten representades a través meu, i estan molt contentes que me l’hagin donat. 

Ho vaig subratllar en les paraules que vaig dir. Eren uns moments per remarcar el caràcter festiu de la celebració, que es desenvolupà amb una factura senzilla, elegant i emotiva. Però no vaig deixar d’explicar per què, d’entrada, m’hi havia oposat. Una raó principal és que res del que he pogut fer al llarg dels cinquanta anys a Santa Coloma hauria estat possible sense la riquesa humana de les persones amb les que em vaig trobar. Un reconeixement a tenir ben present, oimés perquè hi veig un punt d’injustícia per la diversitat de la “sort” que jo he tingut (en poder rebre una formació llarga i costosa), que les persones amb les que he actuat no van tenir, ja que pertanyien a la classe obrera (i van haver d’entrar de ben joves a treballar).

Per això insisteixo que els premis –com el que se m’atorgà– posin de relleu la contribució de les persones que han fet possible allò que es premia. I em vaig permetre fer un petit toc –en to amistós– perquè les institucions polítiques, els bancs i les caixes, les empreses i comerços –i també els ciutadans–, ja que valoren i premien el treball social, vetllin perquè no mori. Un consell que vaig explicar amb la bonica paràbola de Saint-Exupéry del jardiner que, enfeinat en l’arranjament del jardí segons les directrius de l’amo, quan inesperadament s’adona que fora dels espais acotats ha sorgit una planta autòctona, s’hi aboca de ple per fer-la créixer, perquè és la glòria del jardí. Total: una festa bonica “que fa ciutat”. I a mi m’empeny a continuar.

NOTA: si esteu apuntats al blog com a seguidors, així que jo el penjo vosaltres automàticament el rebeu. Si el seguiu a través del mòbil em sembla que el disseny es desestructura: les fotos ballen i els peus de foto surten amb caràcters molt grans. El text sovint surt carregat de faltes ortogràfiques i d’impressió. Si ho trobeu exagerat i us molesta entreu-hi un segon cop a través de l’ordinador on, probablement ja ho trobareu corregit. Amb tot, us demano disculpes; la pressa, quan ho faig a deshora, produeix aquests efectes no desitjats, que no m’agraden gens.