És tot el món que espera

Diumenge passat vam començar el temps que en el calendari litúrgic es coneix com l’advent. És un temps que a mi m’agrada molt. M’hi vaig familiaritzar quan era al seminari però al col·legi ja m’hi van introduir quan, arribat l’advent, cada matí obríem la finestreta del dia que tocava del calendari, on s’hi representaven les quatre setmanes que faltaven pel dia de Nadal. Quedava clar que l’advent és el temps d’espera de la venida de Jesús, una espera que empalma amb la que va viure al llarg de molts segles el poble d’Israel, l’adveniment del messies, que alliberaria el poble jueu de l’opressió que li tocà viure sota diferents imperis. El messies seria el seu rei que, com un nou David, duria Palestina al màxim esplendor.

Jesús de Natzaret va venir i ell mateix es presentà com el messies esperat, però absolutament diferent de com l’havia imaginat la gent. Els evangelistes ho van captar perfectament, recollint la cèlebre frase de Jesús “El meu regne no és d’aquest món”. Aquest capteniment de Jesús va decebre els jueus, i la predicació d’un regne que no és terrenal no els interessà, i va enfurismar els jerarques jueus perquè els desmuntava la seva religió. També ha desorientat en certa manera la teologia de l’Església tradicional que, durant molts segles i seguint el pensament de sant Agustí, ha estat oposant la ciutat de Déu –o celestial- a la ciutat terrenal o dels homes.

Amb la laicització del món i amb la revaloració de l’home i de l natura, la teologia i l’espiritualitat modernes s’han regraciat amb la vida mundana, recuperant així el missatge profund de Jesús, que anuncià que el Regne de Déu ja es troba aquí, en el cor de les persones –com va dir a Nicodem– per efecte de la fe, que provoca una segona segona naixença, amarada de l’esperit de les benaurances. La salvació, l’home nou i la terra nova no tenen lloc en el més enllà sinó ara i aquí. A poc a poc. És elresultat de la lluita contra el mal que habita en nosaltres i, sobretot, contra el mal que oprimeix els pobres, els innocents i els infants.

És tot l’univers que, amb gemecs de part, espera la salvació. Una espera general en què cadascú de nosaltres durant el curt temps de la seva vida, pot tenir el seu nadal.

Del Salm 41 (dimarts segona setmana d’advent)

Com la cérvola es deleix / per l’aigua viva (…) tot jo tinc set de Deu, / del Déu que m’és vida;/ ¿quan podré veure / Déu cara a cara?