WhatsApp

Quan estic tres o quatre dies sense escriure sempre hi ha algú que em pregunta si em passa alguna cosa. De coses me’n passen moltes; però és feina: compromisos amb persones, actes, reunions, activitats pendents… i, apart, les lectures, els amics, la família, i les aficions. Potser és qüestió d’organitzar-me millor. O de saber dir no. Miraré, però, d’escriure amb més regularitat, alternant el caràcter dels escrits. Sota l’epígraf “Dia a dia” penjaré petits apunts sobre esdeveniments quotidians, que no em reclamin gaire temps, deixant per la secció “Capvespre” els escrits més reflexius i el to meditatiu. I afegiré quan me’n vinguin les ganes una com subsecció, que titularé amb un epígraf que evoqui el calendari litúrgic, començant l’advent, amb e títol “Temps d’espera”.

Exposicions excepcionals

Aprofitant que una trobada amb una cosina meva se sospengué perquè ella es va posar malalta, he anat a veure dues exposicions excepcionals que, si puc, comentaré un altre dia. Em refereixo a la del pintor Renoir (Les Dones de Renoir), a la Fundació Mapfre, i la de l’escultor JaumePlensa (El bosc Blanc), a la sala Senda. De Renoir, Arsène Alexandre ha escrit, “Renoir ha gaudit pintant el nen, la dona i la flor. No els ha separat en la seva obra perquè presenten estretes correlacions en la realitat i són el que hi ha de més fresc, més pur i més gràcil a la natura”. Una advertènciaa, si hi aneu feu-ho de dues a tres, quan gairebé no hi ha ningú. Sinó, les cues us n’allunyaran! De les escultures de Jaume Plensa –un dels escultors més valorats al món de l’art actual– el full que ha editat la sala escriu: “Es revelen les entranyes d’un bosc al·legòric, a través d’escultures de rostres joves i femenins. Un rostre és com un arbre: dins del bosc de la col·lectivitat social, cadascun manté la seva individualitat. Les nenes tanquen els ulls i la seva bellesa fugaç queda immortalitzada”. A mi ambdues exposicions m’han captivat i emocionat. I em pregunto com pot ser que a Santa Coloma, tot trobar-nos tan a prop de Barcelona, esdeveniments com aquests no tinguin ressò.

Grama

Llegeixo a Mirall-net que la moneda colomenca es dirà “grama”. El director de l’esmentat  periòdic es lamenta que s’hagi escollit el nom de la cèlebre revista, que després hem adoptat l’associació Fòrum-Grama i també l’equip de futbol més representatiu de la ciutat. Dir grama al diner seria una profanació de la famosa revista. Parlant amb el Josep M. Roca li he dit que a mi, ara, que el nom l’agafin altres entitats ja no em fa mal. Hi va haver un temps que sí, jo encara tenia la propietat del nom; però, ¿com lluitar-hi? i per què? Recordo la meva decepció quan vaig veure una botiga que es deia Grama… “Grama” és un nom que lliga bé amb la ciutat. I pot quaificar qualsevol entitat o qualsevol activitat. A capi a la fi, tots som gramers. En tot cas el que m’entristeix és que la revista sigui poc visitada i poc donada a conèixer.

80 anys de la fundació del PSUC

M’ha agradat, la sessió. Molt bon ritme i molt bons els discursos dels oradors Orencio Osuna, Enric Mayayo i Chema Corral. També les intervencions de la Dolors Camats i d’Alexandra Sevilla. He trobat interessant, sobretot, l’estudi que el Chema ha fet del PSUC de Santa Coloma. Valdria la pena que l’ampliés i completés. Quese’n publiqués un llibre. I que mirés d’explicar per què, avui, Iniciativa –que n’és l‘hereva natural– no enganxa més gent, sobretot el jovent.

Premis Ciutat de Santa Coloma

Dissabte passat al matí de la inauguració del bust de Lluís Hernández l’alcaldessa em va dir que se m’atorgava el Premi Ciutat de Santa Coloma. Em va donar un disgust. Vaig dir-li que m’ho pensaria. La raó és que no m’agrada perquè sempre es premia la persona que és al davant d’un projecte o d’una activitat i s’obliden les persones que hi ha al darrere. Aquestes persones, però, m’han dit que se n’alegren i m’han convençut que accepti, argüint que quan es premia una persona, en el premi s’hi inclou el col·lectiu que hi ha al seu darrere. Tenia una segona raó, per negar-m’hi, que és que em poden premiar a mi per unes cosesque he fet, però que han mort en bona mesura perquè l‘Ajuntament no ha fet res per evitar-ne la desaparició. Recolliré el premi però que la queixa sigui escoltada.

Concert de la coral Tanit

Van apuntar molt alt, els amics i amigues de la Coral Tanit, atrevint-se amb el Rèquiem de Mozart (amb el recolzament de dues altres corals que em van semblar més entrenades i amb més veus masculines). Penso que corals com la nostra tenen molt de mèrit, integrades per persones que no són professionals de la música, i moltes d’elles havent de compartir els assajos amb la feina. La llàstima és que aquestes corals sorgeixin pràcticament de la pura afició. La música s’hauria d’ensenyar seriosament a les escoles, igual com s’ensenya a llegir i a escriure a tots els nens i nenes. Tots haurien de saber solfeig! Sobre aquest coixí, sortirien més corals amateurs en una ciutat de més de 100.000 habitants, i la competència les faria cada dia més bones. La Tanit ja és un valuós i molt meritori pas cap aquest futur, però massa sola.

Narcís

El meu germà Narcís espera en pau el seu traspàs. Ja portava uns dies demanant que el sedessin –cosa que es va fer ahir– perquè dóna per acabat el seu periple terrenal. Ha viscut una llarga vida fidel a l’ideal que va abraçar de molt jove. Quan fa tres anys va morir la seva esposa el Narcís va dir que el seu camí arribava al final. Un cop jubilada l’esposa i els fills emancipats, la parella visqué un segon nuviatge. Per això el Narcís, desapareguda ella, i ja gran, anhelava marxar d’aquest món per retrobar-la, ferm en la seva fe en què la mort no pot matar l’amor. Ara viu esperant que la porta del més enllà s’obri. Als familiars i als molts amics que se li han apropat aquests darrers dies, tot i la tristesa que la separació comporta, i veure’l ferit per la voraç malaltia, ens deixa en pau i fins i tot goso dir amb un goig estrany.