Fidel Castro

La mort de Fidel Castro no m’ha impactat perquè ja fa temps que el veia vell i molt malalt. També, perquè transcorreguts molts anys de quan se’ns convertí en una icona de la revolució somiada, la seva figura idealitzada se’ns ha anat desdibuixant. Parteixo, però, d’un fet: que les persones –i sobretot les que són al centre de les controvèrsies polítiques, i tan poc conegudes– és molt difícil jutjar-les. Amb tot, sembla que no es pot negar  que Fidel Castro es va convertir en un dictador. Però, en part, ¿no s’hi va veure empès pel boicot que li van fer governs formalment democràtics, però assentats en en un capitalisme bàrbar i enormement injust?

D’altra banda penso que els idealistes utòpics solen estimar més el seu messianisme que la gent per la que diuen que lluiten. I, enlluernats per la ideologia que professen, obliden –o desconeixen- la naturalesa humana de les persones reals. A la guerrilla tots els que combatien professaven el lema “O victòria o muerte”. En realitat diria que a la major part els empenyia l’esperança de superar la pobresa en què vivien i assolir el benestar… Fins a quin punt eren idealistes? Aconseguida la victòria ¡quants líders es deceben de la gent en adonar-se que la gent es queixa de la revolució amb el convenciment que tenen dret a beneficiar-se del sacrifici que han fet, i es rebel·len contra les mesures del govern revolucionari, que ha d’imposar-les per la força. ¿No va ser la gran decepció del Che, veure que els antics guerrillers refusaven treballar en ares del bé comú, cobrant poc? He pensat en el meu germà Abelard, un encès admirador de Fidel Castro i de Ché Guevara,  i en molts cristians que fins i tot en la figura del Ché vèiem una semblança física amb Jesús de Natzaret.

Moltes persones, fins i tot molts creients, en abraçar la utopia dels herois cubans van abandonar la fe. Però aquest no va ser el cas de l’Abelard, ni de Lluís Hernández (com vaig remarcar en la glosa d’ahir). El teòleg mossèn Rovira Belloso ha citat més d’un cop una frase de l’Abelard, on això que dic apareix diàfanament: “Molta gent s’espanta en sentir parlar de revolució, però no significa altra cosa que canviar profundament l’actual societat –que és molt inhumana– per fer-ne una altra on tothom pugui viure feliç i lliure”.

En el llibre del Fòrum Cartes per pensar, en la dedicada a la vigència del Ché jo acabava dient que “exemples sacsejadors com el del Che són més necessaris que mai!”