Es casa un meu nebot

He dubtat si publicar en el meu blog aquest reportatge de la boda del meu nebot Francesc, amb la seva nòvia, la Lucero. Havia escrit anit la glosa pertinent, parlant dels aspectes que descobreixo en el compromís amorós dels matrimonis. Però l’aparto i em deixo portar més pel cantó emotiu, com ahir vaig viure el casament d’aquesta parella.

El meu germà va poder assistir a la boda, però només a la cerimònia al Jutjat de Pau, i encara es va estar l’hora llarga que vam ser davant la torre, esperant el dinar, on els nuvis, després de rebre la pluja consuetudinària de grans d’arròs, i ser rebuts per música mexicana (ella és filla de Mèxic), van saludar la família. El Narcís va aguantar molt bé. El vam veure content. Viu la malaltia com la coronació d’una vida fidel a l’ideal abraçat de jove, esperant que el camí el portarà a un més enllà de plenitud.

És el petit dels cinc germans. “Petit” però a punt de fer 85 anys. “Són molts anys”, diu, “i morir no és una sorpresa sinó que a aquesta edat ja ens toca”. En la foto se’l veu amb el Manuel i amb mi. Els altres dos germans ja han passat a l’altre costat del mur de la vida, on hi tenim des de fa molt temps els pares, i tants amics i familiars, que quan va morir la Goretti vaig poder escriure que el meu pensament i els meus sentiments pugen i baixen d’aquest món a l’altre.

La meva neboda Montserrat ha escrit al WhatsApp familiar comentant la boda d’ahir que “Va ser un dia entranyable, amb molts sentiments a flor de pell”.  La seva mare afegeix: “Qué alegría y qué felicidad”. Ho he comentat avui amb el Narcís i m’ha respost: “El que ho lliga tot és l’amor”. Jo afegiria que és la certesa que l’amor, que ens fa feliços, és més fort que la mort.

Se sol dir que els amics els triem nosaltres mentre que de família, tenim la que ens toca. Es diu amb un cert menysteniment de la família. Però jo penso que els llaços que vénen de la sang són els més forts.

M‘agradà que eldinar acabés amb el ball andalús. Era la rúbrica alegre –i trepidant– de la festa.