“Cap a on mena, el meu vagar brevíssim?” / Leopardi

Em direu que em poso transcendent (acabo de rellegir la glosa que vaig escriure ahir). Però és que la vida sempre, si s’està atent, té escletxes que et deixen pressentir el més enllà de tot.  De vegades, més que escletxes són grossos esvorancs. Uns esvorancs que el primer que faríem és tapar-los, per submergir-nos en el dia a dia, en l’agenda de butxaca quan les coses ens són favorables. En el meu cas crec que les vivències viscudes quan érem petits –la mort dels pares i dels avis, l’orfandat suportada enmig de nens i nenes amb papa i mama… – van tenir prou gruixària com perquè l’ara-i-el-després, el-tot-i-el-res s’introduïssin en la percepció del món que tindria la personeta que jo era d’infant i d’adolescent… Percepció que m’ha acompanyat sempre.

Sense anar més lluny. Porto ja unes setmanes vivint la malaltia del meu germà “petit”, el Narcís, que, per la manera com ell ho viu, és un acomiadament.  No d’un viatge terrenal, sinó del traspàs del nostre temps mesurable cap al temps que no temps, perquè és el futur absolut. El Narcís viu la malaltia amb una actitud positiva. Tranquil. Fins diria joiosament, com la coronació de la vida que va triar. El viatge que Kavafis descriu com el retorn a Ítaca, només que pel Narcís el terme no és l’illa d’on partí, sinó el cel. Marcat per l’exemple que ens deixaren els pares i l’educació rebuda al col·legi, al seminari i en l’escolania de Montserrat, s’ha escarrassat per esdevenir l’Home Nou del  que parlà Jesús a Nicodem, que consisteix a tenir present Déu i estimar els altres com a un mateix. La seva peripècia pastoral apareix diàfana en el seu llibre Quan tot estava per fer, de quan feia de capellà a les Roquetes de Garraf.

Les dues dimensions: l’intent de viure els goigs que ens dóna la vida i, al mateix temps, mirar de descobrir-ne el pes eternal que es troba en les coses, talment com si fossin uns déus petits, tocats per la llum que esclata rere el capvespre. Que bé descriu Giacomo Leopardi la set del cor, en la conversa  que manté amb la lluna: “Amb tot, soliua, eterna pelegrina, / com que ets tan pensarosa, potser entens / aquest viure a la terra, / aquest patir, aquest sospirar, què sia; / què sia aquest morir, aquest suprem / empal·lidir-se el rostre, / i faltar d’aquest món, i separar-se / de la usual, volguda companyia”. Sense esperar que la lluna li contesti Leopardi acaba el poema sospirant: “Potser si tingués ales / per volar dalt dels núvols, […] seria més feliç”.

El Narcís, com que vola “més amunt dels núvols”, és feliç. Abans d’ahir em va dir: “Crec en el que Jesús digué al bon lladre, Avui estaràs amb mi al paradís”.