Qüestió de tempos
Lluna plena, avui, vista des de la meva finestra
Els dies van passant, de vegades parsimoniosament com quan et trobes sol enmig d’un gran paisatge, sense que res i t’apressi, i et mous com si el temps te’l marqués el camí que fa el sol fa al cel. A ciutat el temps se’t tira al damunt, el dus fixat al canell. Sempre corra. L’agenda t’encalça. Sort que cada dia ve la nit i l’atura, o et sorprèn la pluja que cau com un aiguat, i tu t’arrauleixes, esperant que amaini. O és la lluna plena que et crida l’atenció, com ara que hem estat pendents d’ella perquè ha sortit enorme. Són coses que et recorden que en realitat vivim en el temps de l’univers.
A mi –poso com a exemple– dimarts em van donar d’alta de la infecció que m’ha tingut hospitalitzat des de mitjans de juliol fins a dimarts passat a Can Ruti o, amb control domiciliari, a casa. Un temps en el que l’agenda amb prou feines la vaig fer servir. Vivia “un altre temps” que el meu, he estat sotmès al temps de les bactèries, del tractament mèdic… un temps de la natura. Com ja vaig escriure, essent jo el protagonista de la meva història clínica, no decidia res. Jo era espectador del que estava vivint. Només espectador.
Rellotge que el meu ñare teni s+damunt la taula deldespatx
“Lo nuestro es pasar”. Som com rius que anem cap al mar, conduïts pel temps. Seria bo que ho tinguéssim present. El viatge a Ítaca, que se sol fer sense pensar que anem cap a Ítaca i ens distraiem en cada estació, com si el metro (o la vida, que com Màrius Sampere en un magnífic poema compara al viatge que fem amb el meto) no es dirigís a una última estació. Que anem a aquesta darrera estació una malaltia ens ho recorda. Si la passes tu. O un amic, o un familiar. Una sort si aquests accidents et fan sentir les dimensions reals en les que ens movem.
Leopardi preguntava a la lluna com ens veu, ella que sempre ens està mirant. I jo em pregunto: ¿Entén que immersos en l’univers no alcem de la terra el nostre esguard?
M’agrada la teva reflexio sobre el temps. Lo cert es que el temps pasa molt rapid, Jo penso ¿que rapides pasen les setmanes!. Cada dia un dia menys de la nostra vida. Realment la vida es tan curta? Pero penso es fa tan llarga avegades… La vida es un gran misteri.
Molt bonic el rellotge del teu pare m’agrada molt.
Cris: tens raó que el temps passa com una exhalació. Però amb diferents intensitats, depenent de com es visquin les hores. El viatge a Ítaca pot ser com la ruta titubejant de la papallona, o com la sedimentació d’uns elements físicoquímics (?) que esdevenen diamants preciosos. La vida ja val la pena viure-la, encara que tot s’acabés aquí. Haver viscut ni que sigui una hora “feliç” ja hauria valgut la pena. I marxar d’aquest món havent deixat un bon record també és prou valuós. Hi ha, però, l’anhel de perviure, de viure més enllà de la mort. De”volar per damunt dels núvols”; aleshores, què? ¡Conformar-se amb el valor de la vida present?Si pots, per què no? ¿Consolar-se pensant en el record d’aquells que hem estimat? O “esperar”, confiant que rere l’anhel d’eternitat que sentim hi hagi l’eco d’una certesa originària, gravada al cor, que no es deixa esborrar, malgrat la “secularització hermèticament tancada” del viure actual…