Al·leluia!

M’agradaria parlar del gran poeta i músic extraordinari Leonard Cohen, que acaba de morir. Tot just fa una estoneta que he escoltat la interpretació que fan cinc músics en un videu formidable (que he trobat a facebook), del seu cèlebre al·leuia. Un clam tristíssim i, alhora –per la màgia de la paraula, consagrada per la litúrgia cristiana-, d’una profundíssima esperança. En una paraula: una veritable pregària, sobre el nostre món devastat i perdut.

L’esperança que sento cada cop que veig que la gent surt al carrer, moguda per un ideal constructiu, il·lusionant, absolutament positiu. La gent no va contra ningú. La gent no imposa una doctrina. Simplement vol ser, com tot ésser vivent que que habita en la Terra: aspira a créixer i a ser ell mateix! ¿No es desprenen cada primavera milers de llavors d’infinits arbres per esdevenir, cada llavor, un nou arbre, amb una vida pròpia, amb una aventura singular, la suma dels quals crea els meravellosos boscos i les immenses selves, que donen vida al planeta?

M’agradaria preguntar els amics que encara dubten de la bona fe del procés independentista: ¿Creieu que aquesta gent que es mou, ho fa enganyada? ¿Penseu que els qui ens manifestem anteposem una quimera sense sentit i mnystenim el bé del poble, la construcció d’una societat amb el més gran benestar possible? ¿Creieu que l’ensenyament, la salut, la cultura… no ens importen, o penseu que disposant de les eines d’un Estat, i de tot el diner de Catalunya no podrem fer una societat millor, que no pas si depenem de Madrid? ¿Creieu que els polítics del nostre govern –amb gent de dretes, del cenre, d’esquerra i d’ antisistema, que s’exposen a anar a la presó i a ser inhabilitats, ens enganyen, i que els milers i milers de ciutadans, els més de dos milions que sortim al carrer, som tontos i no ens n’adonem? Potser teniu raó (jo crec que no) que l’ideal bonic, il·lusionant, noble i generós que perseguim és inassolible. Teniu tot el dret de creure-ho i no us diré que mentiu. Però no és just que per anar contra el procés s’usin arguments que són mentida com dir que volem aixecar fronteres, que somiem en una independència que no es dóna enlloc (com si el nostre somni no fos formar part de la Unió Europea),  o que no ens preocupa la gent que pateix?

M’agradaria que els amics em contestessin. No per discutir, sinó per dialogar i aclarir mútuament les nostres raons. ¿Què els impedeix desitjar que Cataluny esdevingui una república independent, oberta i fraterna amb tots els pobles?Mentrestant espero les respostes, per acabar aquesta glosa penjo unes quantes fortografies de la manifestació d’avui, que crec que parlen per elles mateixes. Són fotos que agafo de Vila Web (totes menys una, que de seguida reconeixereu quina és, que m’envia l’amic Albert Varela). A canvi d’aquesta apropiació que faig, per fi em decideixo a donar-me d’alta del diari digital. Després de servir-me’n repetidament, és just que contribueixi a la seva existència.