Tardor

Estem entrant de ple en la tardor. Un temps que m’agrada molt, i no és que l’estiu i la primavera em desplaguin o que no siguin estacions que visqui també amb goig. El que passa és que les estacions d’un temps més “bo”, al encomanar-me l’alegria de viure amb intensitat, en certa manera m’allunyen de la mirada interior. M’aboquen al balcó del món, i crec que si escrivís una poesia faria meu el sentiment que a Maragall li surt en el Cant espiritual, que es queixava tot preguntant a Déu “què més ens pot donar” en un altre món, si tot el que vivim ja ja és tan bo, tan bonic i tan plaent.

Perquè de fet em pregunto si de debò, el món –que tant estimo i admiro- és “tan bo”, si es té present el gran dolor que hi ha al món.  Segurament aquesta mirada meva deu ser que vinc marcat ja de petit per les vivències que em van esqueixar l’ànima i que, malgrat no haver fet de mi un home trist, melancòlic o pessimista, em van gravar indeleblement la cara obscura i diguem dolenta, de la vida. En realitat sóc optimista i alegre. I visc la vida amb il·lusió, captant-ne, malgrat tot, la faç innocent que es mostra arreu. Més d’una persona m’ho ha retret –com el mateix Lluís Hernández– que em digué en més d’una ocasió quan treballàvem junts a l’Ajuntament que vaig pel món amb un lliri a la mà.

La presència del bé i del mal. I, alhora, la vívida sensació del pas del temps. Allò del salm: “L’home s’esvaeix com el fum, els seus dies es fonen com una ombra”. Viure sabent que tot passa i que tot porta a la mort; i, alhora –i això també és fruit de les vivències profundes viscudes de petit a casa–, pensant que totes les hores tenen un ressò que va més enllà del temps fugisser, que és el que prefigura la tardor: el paisatge va morint en una explosió de colors, el sol s’afebleix i l’hivern va venint. Però mentre les fulles cauen i el fred cobreix la terra, les llavors preparen sota terra la irrupció de la primavera.

Com si el temps no acabés mai; i amb la il·lusió del pagès, que sembra en el camp a l’entrada de l’hivern.