“El gran silenci”, Marcel Capellades (*)

Lectura fàcil, descriptiva, tot i que en cada capítol l’autor exposa el valor espiritual del tema o del lloc o de l’activitat que dóna a conèixer. Són total 100 pàgines, que es llegeixen molt bé. Marcel Capellades va ser monjo de la cartoixa de la Conreria i força anys, de la Gran Chartreuse (que és la que apareix en la magnífica pel·lícula titulada El Gran Silenci), perseguint la crida que ja senia als 15 anys per una vida solitària, a la que s’acostà sota la direcció del monjo ermità de Montserrat, el pare Estanislau Maria Llopart, amb qui anà uns anys a viure al Japó, a les illes Nagasaki,  per iniciar-se  en la vida eremítica.

Marcel Capellades ara ja no viu en cap cartoixa sinó en l’ermita de Sant Salvador de Bellver (Osona), on comparteix la vida amb altres persones que cerquen Déu en les fonts de l’evangeli, de la pregària i del silenci.

Els primers capítols del llibre estan dedicats a la cartoixa de Montalegre i a la vocació o crida cartoixana. Segueixen amb la interessant vida de sant Bru, fundador de l’orde. Vénen després la descripció del convent (el claustre, la cel·la, la sala capitular, el refetor, la capella, no només en l’aspecte material o arquitectònic sinó com el marc que aïlla del món al monjo, i l’embolcalla en un silenci absorbent, essencial en l’espiritualitat cartoixana. Arribat a aquest punt es parla de l’austeríssima vida, de la que presumien que no s’havia reformat  mai. Marcel Capellades tot i confessar que l’Església els ha obligat a introduir certs canvis per afeblir-ne el rigor, recalca la inalterable continuïtat del què és l’essència del cartoixà, que “rau en aquesta preciosa solitud preservada durant nou segles dins del seu claustre, un claustre que és realment, plenament, perfectament un desert”. I afegeix que “el desert cartoixà representa l’herència dels monjos dels segles III al VI que fugien als deserts d’Egipte en recerca de Déu sol”. Pero sabent que el llibre el llegiran persones creients (o interessades per la fe) que viuen “en el món”, dedica un dels últims capítols a presentar l’esperit cartoixà com una crida que pot interessar tothom, recalcant no l’aspecte “material” de la vida del monjo sinó la recerca del silenci interior, que diu que pot observar tothom, lluny de la vida material del monjo 2que ha decidit donar sentit a la seva vida amb una resposta radical, contundent, absoluta a les grans preguntes de l’existència humana”.

Actualment al seu retir de Sant Salvador rep seglars per als quals ha d’adaptar la prèdica. No és estrany que humanitzi la visió cartoixana (deutora de la visió tradicional de l’Església catòlica de veure en el món les dues ciutats contraposades: la humana i la celestial), amb l’aire nou de l’espiritualitat de santa Teresa de l’Infant Jesús, segons la qual “tot és gràcia”, o, dit planerament, tot ens pot dur a Déu.

(*) Pagès editors, Lleida 2015