“És quan dormo que hi veig clar”

Ho diu Josep Vicenç Foix en un vers que s’ha fet famós. Anit, quan em vaig ficar al llit i em disposava a dormir hi vaig pensar. Al matí havia estat amb el meu germà Narcís, i m’havia dit que ara, atrapat per la greu malaltia, no se sent còmode en cap posició que adopta i que, a les nits, el malestar no el deixa dormir. Jo tinc la sort que habitualment així que em fico al llit m’adormo, i si de nit em desperto, miro el rellotge i si encara és d’hora, em giro i de seguida caic en la son. El meu germà Manuel m’ha recordat més d’un cop que l’altre germà, l’Abelard, quan estava malalt també li deia que per ell les nits eren un patiment. Es passava llargues estones assegut a la butaca, esperant l’albada perquè amb el silenci nocturn el dolor se li feia insuportable.

Si dormint hi veig clar o no –com diu Foix– no sabria què respondre perquè quan em fico al llit i començo a discórrer sobre alguna cosa mai no arribo al final. Un fet, però, és cert: que escrits que de dia no em surten i idees que se’m presenten confuses, molts cops al llevar-me se m’apareixen clares, i l’escrit el faig d’una tirada.

Si algun cop he parlat del dormir ha estat per la semblança que li veig amb la mort. Et fiques al llit amb les facultats despertes i al cap d’una estona deixes de sentir i de pensar (encara que solc somiar sovint, amb històries que solen dependre de fets viscuts abans). En relació amb el dormir em ve a la memòria un escrit de mossèn Antoni Batlle, consiliari de l’escoltisme catòlic de Catalunya durant la dictadura,  en què, referint-se a la vida després de la mort, comparava la resurrecció amb el despertar nostre de cada matí.  Explicava que poc abans del toc de l’alba contemplava l’estesa dels nois que dormien, talment com si estiguessin morts. En sonar la trompeta matutina tots s’alçaven d’un salt, superada la sopor de la nit.

I sí. És una imatge que vivim cada vespre quan ens abandonem a la son, confiant que l’endemà ens llevarem. Una vivència que no em costa aplicar a la mort.