La capsa verda
Després d’uns anys de tenir-ho aturat, avui he obert la capsa de la tieta Aracli que el marit de la filla de la seva filla ens va lliurar, perquè veiéssim què en fèiem, del contingut. Una capsa de llauna de color verd, força gran. Així que l’he obert m’he adonat del que hi havia: cartes, estampes, postals, records de primeres comunions, targes de bodes, la relíquia d’alguna santa, fulletons del col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, on va estar interna la tieta Araceli i les seves germanes.
L’Araceli, 2 d’agost de 1918. Primera comunió en la capella de Can Fatjó dels Xiprers
Al capdamunt de tot hi havia un paper on la tieta va escriure: “Tot lo que guardo en aquesta capsa, m’ho estimo. Si un dia no ho voleu, cremeu-ho, no ho llenceu”. Frase acompanyada d’un afegitó que determina que es cremi a Falset, mas on l’Araceli se sentia més com a casa perquè la casa, que li recordava la masia de Can Fatjó dels Xiprers (on va néixer i on es va criar), era d’ella i del seu marit, el tiet Sebastià.
Total, coses materialment de poc valor. Coses molt personals, senzilles… però que estimava perquè li recordaven moments importants de la seva vida: la mort dels seus pares, del seu germà Josep, de les seves germanes Maria Dolors i Montserrat. O la trobada amb una noia de Pamplona l’any 1939 just acabada la guerra civil, que li deia que havia estat molt amiga del seu germà Josep, mort a Codo, de qui li explicaria moltes coses. I hi ha unes cartes molt tendres de la seva germana Maria Dolors, que li escrivia des de Chamartín, on havia ingressat feia poc en el noviciat de les monges del collegi, escrites pocs mesos abans de morir… Però tot allò que forma part de la seva vida ho passaré al meu germà Manuel perquè ho guardi a l’Arxiu familiar.
Qui sap si algun dia algú voldrà saber alguna cosa de la tieta Araceli o de la família Fatjó els Xiprers! Els records s’obliden però si es guarden, no moren. A nosaltres ens toca salvaguardar-los!
Aquestes caixetes son molt nostalgiques i tenen un gran valor sentimental, no obstant el seu valor economic no ho es tant. Emb crida l’atencio cuan diu cremeulo si no ho voleu. Com dient prefereixo que ho destruiu a que estigui a les escombreries i que tothom ho veie. Esta molt be aixo de tindre un arxiu familiar. La meva familia no es noble com la teva i d’arxius no en tenim. SI es cert que ha casa meva guardo coses molt sentimentals. Espero que ens veiem aviat.
Cris, dir-te que la noblesa de la meva família en tot cas és l’honestedat i bondat. El meu avi va fer diners com a metge, amb la fundació del primer institut mèdic amb clients a tot Espanya. Però era fill d’una família emigrada de França, establerta al cap de mols any al poble lleidetà i pagès de l’Espluga Calba i dedicada tradicionalmnt a l’ofici de barber. Fent de barber és com l’avi va pagar-se la carrera. I la meva mare, amb un cognom equívoc perquè la gent sense més pensa que és un cognom “noble”, provenia d’una antiga fmília pagesa que, amb al decurs de molts anys i de treballar molt, van acabar sent propietaris rurals importants. El cognom ve del fet que un antecessor anomenat Fatjó va repartir tres petits masos als seus tres fills i, per distingir-los, a un mas li afegí “dels Urons”, a un altre, “del Molí” i a un tercer, “dels Xiprers”, com comprovaràs si vas a Cerdanyola, on es troben aquestes masies. També d’aquests antecessors paterns i materns ens ve la “noblesa” de ser fills de la terra. ¿N’hi ha cap de millor? Per la resta, estic d’acord amb tu: és bonic –i de persones agraïdes– guardar el record dels teus familiars. No costa res fer-ne un arxiu a casa. El de la meva tieta cabia sencer
en una petita capsa de llauna.