Tots Sants

Els temps canvien i l’ús que fem de les festivitats segueix les modes. Ho dic pensant com viu la gent el pont de Tots Sants. Al final –a part que el que preval és la sortida de vacances– el record dels morts s’ha imposat sobre la memòria dels “sants”. La festa la creà l’Església. Amb el dia de Tots Sants volia homenatjar els milers i milers, els milions de persones que han viscut a la terra amb prou enteresa, rectitud i bondat com perquè se’ls hagués canonitzat, i avui figuressin en el calendari litúrgic, com qualsevol altre sant del calendari. Però la majoria de bones persones se’n van d’aquest món sense “soroll”; els seus se les estimen però amb els anys el record es perd.

En el dia de Tots Sants les famílies eren convidades a recordar d’una manera particular els seus sants, tot pensant que havien entrat en la vida perdurable. Més d’una vegada  he dit que entre els sants hi ha molts familiars meus, i cito com figures per mi impactants, el meu germà Abelard i la meva neboda Goretti. Però ¿per què no posar en la llista els pares, els avis, les tietes, el meu padrí, els cosins, les cosines… si van ser excel·lents persones?

Ahir vaig sopar amb un grup d’amics i vam viure amb goig i alegria la castanyada. Al migdia vaig ser amb els meus germans Manuel i Narcís. Divendres passat amb els amics ”de Premià”. I una colla d’amics m’han felicitat a través de la xarxa, alguns dels quals ni tan sols sé qui són, però que facebook o wordpress m’han anat acostant. Amb l’Església crec que aquesta meravellosa i misteriosa comunió que vivim a la terra no s’acaba aquí, sinó que un cops que hem mort “allà on sigui que arribem” (empro l’expressió de moltes persones que diuen que no creuen en l’altra vida), continuem sentint-los propers. Quin goig si amb la mica de llum que ens aporta la festa se’ns diu que són “al cel”! Per als creients aquest més enllà vaporós i vague, aquest “sigui on sigui que estan”, és el Regne de Déu. On podrien estar millor?

És una sort “creure” que les ànimes (els nostres éssers estimats) no vaguen perduts per l’espai sideral sinó que viuen, exultants, en la glòria compartida.

Foto: cementiri del petit poble de Buerba (Sobrarbe, Aragó)

Repeteixo el que vaig dir ja ahir: agraeixo les felicitacions que he rebut a través de la xarxa; a tots els amics i amigues la meva cordial i afectuosa salutació.