El Roser

Em poso a escriure tard, ja a punt d’anar a dormir. No vull acabar el dia sense dedicar una glosa a la festa del Roser, que és una de les festes de la Mare de Déu que m’agraden més. I no precisament per l’aspecte religiós, sinó per l’emoció amb què l’he viscuda. En aquest aspecte dec parlar, en primer lloc, dels primers dies de ser al seminari. Jo tenia vint anys quan vaig entrar-hi; estava punt de fer-ne vint-i-un. Vull dir que em trobava en la flor de la joventut i l’entrada al seminari no em feia cap il·lusió sinó que ho vaig fer perquè em va semblar que ho havia de fer. Rere deixava un món que m’atreia molt. Per dir-ho amb una imatge geogràfica (ja que parlo del món), m’hi vaig dirigir deixant la masia de Can Fatjó dels Xiprers, un tros de món on havia passat com cada any el llarg estiu. Era una tarda trista, l’estiu consumat. Al seminari només hi havia estat una tarda i m’hi vaig trobar, els dies primers, com en un món hostil.

I molt despistat. I va arribar em sembla que era un dissabte que s’escaigué la festa del Roser. M’agradà molt la lletra i la música dels goigs. Vaig imaginar la mare de Déu en un jardí de roses. En aquella època ja era devot de la verge i en la  situació de soledat i enyorança que vivia em vaig sentir acollit per ella. Segurament l’emoció se m’ajuntà amb un record que em conduïa als dies feliços que vivia a la masia de Cerdanyola, on unes setmanes abans havia disfrutat amb la verema, les anades a les vinyes, el control de la càrrega de les portadores i amb el carro anar al celler, sentnt el rum-rum de la premsadora i l’olor dolç i intens del most. El record que m’hi duia era que dies abans –del mes de setembre– havia anat a peu amb la tieta Àngels a una altra masia de Cerdanyola –quatre quilòmetres anar i quatre tornar–, per entregar-los la capelleta del Roser, que havíem tingut tot l’any al mas.

En mi la festa del Roser s’hi barrejava la fe, la religió, la devoció popular i, sobretot, el marc en què la vivia. I crec que era precisament el marc –com passa amb moltes festes religioses populars– el que fa que el poble, més enllà de la fe, les hagi estimat tant. És més crec que, al menys pel que fa la a la festa del Roser, poca gent en deu saber l’origen, com jo, que el desconeixia, que no és gaire “edificant”. La devoció al rosari ja havia donat peu a un cert culte a la mare de Déu del Rosari. Però va ser un fet casual que va fer famosa la festa: el dia 7 d’octubre de 1571 les naus cristianes a Lepant van derrotar les turques i el Papa ho va atribuir a la intercessió de la Mare deDéu, cosa que propicià que la festa del Roser s’expandís ràpidament i per tota la cristiandat els segles XVI i XVII, sobretot a Catalunya.

Però jo em quedo amb la festa popular: amb la mare de Jesús que imagino en un jardí ple de rosers florits.