Món

Hem viscut la setmana que acaba uns esdeveniments de gran calat, de signe ben diferent. Un d’ells –la guerra de Síria– fa anys que dura i no se’n veu el desllorigador perquè per damunt de tot el que s’imposa són els interessos geoestratègics, polítics i econòmics.

Costa entendre que la humanitat no sigui capaç d’aturar aquests horrors. Hi ha l’ONU: la plataforma que en principi vetlla per la pau a tot el món, i no dubto que, malgrat tot, sort en tenim que existeixi. Però em pregunto com pot ser que la bona voluntat de moltíssimes persones i de moltes nacions no pugui acabar amb aquestes guerres tan monstruoses.

En canvi, hem assistit a la firma del cessament del foc entre l’exèrcit i la guerrilla de les FARC, a Colòmbia. Discursos emotius, i el pensament que ja era hora que acabés una lluita que ha causat la mort i la destrucció sobretot entre les persones més pobres i humils. Que hagi costat tant em fa tornar al pensament que cada dia veig més clar: el del perill del dogmatisme i de la radicalitat ideològica, que s’imposa per damunt de les persones. Que els governs actuen sovint de manera injusta és cert. Cal denunciar-ho i oposar-s’hi. Però fins que els que tenen qualsevol mena de poder no es moguin primordialment pel servei de les persones, els conflictes no cessaran. M’ha agradat molt el que ha dit el cap de la guerrilla: “Preparémonos para desarmar las mentes y los corazones”. Es podran lliurar les armes però si els dogmatismes no donen pas a una mirada humana i compassiva vers la gent, la pau no es farà present.

Potser per això m’ha agradat tant el discurs que ha fet el president Puigdemont al demanar la confiança al Parlament. Ha parlat, és veritat, del procés cap a la independència,i ho ha fet amb fermesa i determinació, adduint que és un mandat expressat pel poble, a les urnes. Però ha parlat de manera tranquil·la i respectuosa, i convidant els qui no ho veuen clar i els qui s’hi oposen, a sumar-s’hi, si més no a l’hora de dissenyar el nou estat perquè –ha afirmat– el nou estat es fa per a tothom. Ningú no en serà exclòs. No és la independència que lloo ara, sinó la manera de caminar-hi, aquest fair play, que tan bé encarna Carles Puidemont.

¿No és un goig que això sigui així, en un món tan bronc com el que ens rodeja?