La humil bellesa de les flors

Avui torno a Santa Coloma. Enyoraré la immersió en la natura que he viscut la setmana que he passat a Pallejà. En més d’un escrit he parlat del cel, de la muntanya que tenim a tocar, de l’amplitud de la vista. Però avui vull fer l’elogi de les flors (gairebé a l’entrada de la tardor!) petites i humils que fan bonic, però que no es cullen per fer un ram. Hauria de parlar en primer lloc dels gessamins, unes flors oloroses, de casta blancor. D’elles se’n parla molts cops. Aquí a Pallejà la planta cobreix més d’una paret. Hi ha el costum d’aplegar-ne de les que cauen i en un platet posar-les damunt la calaixera del dormitori, per la flaire que desprenen.

M’aturo a contemplar les flors que compleixen un funció ornamental discreta. Flors de plantes que creixen entre les pedres que delimiten un parterre, o que estan en una filera de testos, o que pugen per la paret, com un element ornamental. Algun cop me n’han dit els nom, però no els recordo. Són plantes de jardí. Al camp i al bosc n’hi ha moltes més, de flors insignificants, a les que també m’he referit força vegades, com la per mi molt estimada prímula. I les violetes, el còlquic, l’acònit, una flor molt bonica i molt verinosa.

¿Seria una expressió ridícula dir que les flors són el somriure dels prats, de les muntanyes, dels boscos, de jardins i dels balcons? Però ho són! Les flors alegren la vista, ens produeixen un goig tranquil i benèfic. I potser ens fan una mica més bons.