Amor a la natura

Tots nosaltres vam quedar enamorats del paisatge. Ens trobàvem immersos en una natura irradiant, en un concert en el que tots els elements ens oferien un espectacle harmònic, del qual no n’érem mers espectadors sinó part vivent. Sovint recordava la figura de Francesc d’Assís, de qui m’havia endut la vida escrita pel seu company i amic Tomàs de Celano, poc després de la mort del sant. Amb una gran senzillesa, amb profunda admiració no exempta d’ingenuïtat, parla de com era el Poverel·lo, de què deia, de com vivia… I, naturalment, en ressalta el gran amor que sentia per la naturalesa: pels éssers vius i per tot el que existeix, el sol, les estrelles, l’aigua, les muntanyes… perquè per Francesc tot l’univers ve de Déu i n’és la seva imatge.

Copio aquí la simple anècdota de la predicació que va mantenir amb els ocells. Els estimava tant, que més d’un cop en veure’n que algú en tenia algun d’engabiat, el comprava i el soltava.  Amb el seu amor ingenu diríem que es passava. En realitat, com els poetes, anant més enllà de com acostumem a viure i pensar, ens fa entendre el valor transcendent de tot el creat.

Conta Celano que un  dia tot caminant amb els companys veié un estol d’ocells i “es posà a córrer per acostar-s’hi . Prop d’ells, i veient que l’esperaven, els saludà segons el seu costum. Meravellat perquè no aixecaven el vol com solen fer, els exhortà feliç i humilment a escoltar la paraula de Déu i, entre d’altres coses, els digué: ‘Germans meus, ocells, cal que lloeu molt i sense parar el vostre Creador, perquè us ha donat plomatge per vestit, ales per volar i tot el que necessiteu . Déu us ha distingit entre les altres criatures, concedint-vos espai i estatge en l’aire pur; vosaltres no sembreu ni recolliu i, no obstant això, Déu Pare us proveeix i us guia estalviant-vos tota preocupació.” Més endavant Tomàs de Celano afegeix que “un èxtasi profund li causava la bellesa de les flors quan admirava les seves formes i respirava el seu perfum (…), i el mateix amb els sembrats i les vinyes, amb les aigües de les fonts i el foc, amb l’aire i el vent”.

Francesc veia Déu en tot. L’important, però -diria jo- és que  sentim que la vida (la bellesa i la bondat) de què la Terra n’és plena i nosaltres en participem, ens transcendeix i ens posa en comunió amb tota la creació.