El temps “dels altres”

Dies enrere vaig dinar amb l’Eugeni i la Isabel. Hi eren també les filles, l’Anna i la Clara. En un moment la conversa alegre i distesa va fer un tomb seriós, arran del que ens va exposar la Clara. Actualment treballa de metgessa-resident en el PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport). Ens va dir que li cridava l’atenció que els malalts que són creients afronten la mort amb més pau i tranquil·litat que els qui no creuen. Li vam dir que era comprensible, que és com quan entres en un túnel fosc, no ho vius de la mateixa manera si no veus la sortida que si a l’extrem oposat hi ha la claror de la sortida.

Però a mi el que em sorprengué és la pregunta amb què la Clara acabava la reflexió. Ens va dir: “Per als qui no som creients, a què ens podríem agafar per no témer la mort?” Vaig cercar una resposta mentre la conversa continuava, i la petita Adela, que encara no parla però que per la seva vivacitat es fa sentir tothora, vaig pensar que més que en el més enllà de la vida present és en l’ara i aquí, que hem de trobar la resposta. Em sembla que va ser Sòcrates que va dir que la mort arrodoneix una vida, cosa que voldria dir que en lloc de viure sense pensar-hi, l’hauríem de tenir sempre present, perquè la mort forma part de la vida, n’és el coronament i ens fa adonar del veritable valor de la vida que adoptem.

Que hi hagi un més enllà o no és un plus. Un plus que et pot aportar un motiu d’esperança pel que significa no morir i retrobar les persones estimades. Però per acceptar la mort amb pau i serenitat n’hi ha d’haver prou  –si creus que la vida és realitza aquí en la Terra– que et sentis content amb tu mateix, per com has viscut. Viure és bo i bonic. Estimar et fa feliç. I deixes una estela que et fa present en la gent que t’ha conegut. L’error és arribar a l’últim dia com qui diu d’esquena, sense haver pensat que la mort és l’hora de la veritat, que il·lumina el present.

El que em deia Joan Rebull: el goig de l’escultor arriba quan, amb els darrers tocs, deixa l’escultura acabada en el temps -els temps “dels altres”- havent ell desaparegut. Sens dubte, “una manera” de perdurar.