“Lloat sigueu”

Duc uns dies sense escriure per problemes “tècnics”: no  vaig agafar l’ordinador pensant que amb la tauleta ja faria, i no me’n surto (almenys fins ara; ho provo denou).. Per llegir vaig triar el llibret Lloat sigueu, que conté la carta encíclica del papa Francesc, que ha donat a conèixer amb les paraules amb què Sant Francesc encapçala el poema que va escriure en contemplar el bell paisatge de la Umbria, conegut com el Càntic al Sol.

La encíclica està dedicada a l’ecologia. El subtítol no podia ser més explícit: “Sobre la cura de la casa de tots”. Així que es va publicar ja li vaig donar una ullada i em vaig adonar de la seva importància. Com totes les encícliques, els destinataris directes són els membres de l’Església però per la importància del tema i per la forma d’abordar-lo, el document interessarà a tothom que es preocupi pel planeta Terra, com de fet han reconegut eminents especialistes, alertats per com els humans tractem la terra.

Hi ha un aspecte de la carta del Papa que fa que el seu discurs -intel·lectualment tan sòlid- a mi em resulti emotiu i captivador, com és la visió profundament humana (i afegeixo “cristiana”), que té del món i de les criatures. Per al papa Francesc la cura del planeta parteix de la base que és la casa no només dels humans, sinó també dels animalons, dels arbres, de les plantes… la nostra “casa comuna”, cosa que fa que el futur de la Terra concerneixi a tots els éssers  que hi habitem. Afegeixo, ja d’entrada, que recomano la lectura de l’encíclica a les persones que més enllà d’una preocupació divertida i segons com superficial per l’ecologista estiguin seriosament preocupades per la salvació del planeta. I m’atreviria a dir que hauria de ser un text de lectura obligada per als polítics.

En successius escrits intentaré comentar alguns passatges de la carta encíclica, tot tenint als ulls el món que tinc a la vora.

Paraules del papa Francesc

“La deterioració de l’ambient i de la societat afecten d’una manera especial als més febles del planeta. (…). Necessitem enfortir la consciència qu som una sola família humana. (Les agressions que fem a la natura) provoquen el gemec de la germana terra, que s’uneix al gemec dels abandonats del món, amb un clamor que ens reclama un altre rumb. Mai no hem ferit la nostra casa de tots com en els dos darrers segles”..