El títol d’aquesta glosa és el d’una secció que l’Eugeni Madueño ha creat al blog “La lamentable”, amb comentaris que he anat escrivit, sobre les meves lectures. No m’atreveixo a dir-ne “crñitiqus” perqué els escrita no tenen la pretensió de ser-ho, sinó que són simples comentaris, fets a tall d’una conversa, tant per tenir jo un record del contingut del llibre com peranimar els ammics i amigues que llegeixin. La presnetacióque en fal’eugeni és molt acurada i bonica. Us convidoa entrar a “la lamentable” que us aprofiteu d’aquest servei que fa l’Eugeni, a través d’unblog de molts audiència i categoria, com és “la lamentable”.

PERE ABELARD. UN HUMANISTA DEL SEGLE XII, de Nicolau d’Olwer

Abelard i Eloïsa sòn dos personatges que m’interessen molt, jo de molts anys enrere; un meu germà es deia Abelard i el nom ens portà als germans a descobrir la devoció que el meu pare (i després, la meva  mare) sentia per la parella que va ser protagonista del drama que ell va escriure, titulat “Abelard i Eoïsa”. De fet, la dramàtica història d’amor de la parella es convertí en una de les històries més admirades del romanticisme: per la passió i intensitat de l’amor que els uní, i per la tragèdia a la qual els portà. Abelard, el mestre més famós de l’Edat Mitjana, que era clergue com ho eren en aquella època les persones que es volien dedicar a la saviesa, va seduir la jove, bonica i intel·ligent Eloïsa, i tant ella com ell, van caure en la xarxa de l’amor. L’oncle d’Eloïsa, sentint-se burlat per Abelard a qui havia confiat l’ensenyança de la dialèctica i de la teologia a la neboda, es venjà d’ell, i va manar que el castressin, una nit, quan dormia. Abelard, contravenint la voluntat d’Eoïsa que només volia ser la seva amant, s’esposà amb ella en secret, pensant apaivagar d’aquesta manera l’ira de l’oncle Fulbert. El secretisme amb el que contragué el matrimoni no reparava l’escàndol. Per això Fulbert el castigà tan greument. Llavors Abelard forçà Eloïsa que entrés en un convent i ell també es va fer monjo. Abelard l’amor (la passió) que havien viscut el veia com un pecat mentre que Eloïsa sempre ho va valorar com el seu tresor més gran.

Eloïsa fou abadessa exemplar del convent del Paràclit, fundat per Abelard, mentre que Abelard, que mai deixà d’exercir de mestre amb un èxit clamorós, va endurar una vida desgraciada, sempre perseguit pels envejosos contrincants, que l’acusaren de caure en heretgia, per contrincants seus que a més de veure’s superats pel Pere Abelard se sentien humiliats pel caràcter altiu del famós mestre.

Lluís Nicolau d’Olwer va escriure el llibre que comento dedicant-li molts anys. Però al morir el deixà inacabat. Josep Batalla, que ha traduït al català les cartes d’Abelard i Eloïsa, ha fet de curador de l’obra, corregint i ordenant el text. Una obra excel·lent, aquest llibre, una completíssima biografia de la parella, tenint sempre a mà els textos que la parella va escriure (reproduïts tots a peu de la pàgina corresponent), amb les opinions i comentaris dels principals estudiosos d’Abelard i Eloïsa.

La lectura a més d’acostar-nos a uns personatges que et roben el cor, especialment l’Eloïsa, et permet seguir de prop el món preuniversitari del segle XII, i el naixement de les universitats, i d’endinsar-te en la vida i de les obres que llegien els estudiants. Coneixes no solament la doctrina d’Abelard, sinó també la dels mestres contemporanis, amb la cèebre disputa entre realistes i nominalistes.“

Abelard va ser un home “modern”. Un “renaixentista” abans de temps, que cercà explicar la teologia valent-se de la raó, no en el sentit que volgués fer racional la fe, sinó aportant les bases de la raonabilitat de la creença. Dos Concilis, un a Soissons i l’altre a Sens (impulsat per sant Bernat), van condemnar Abelard, sense permetre-li defensar-se, temerosos que la seva habilitat oratòria els vencés, i més moguts per l’enveja que pel desig de conèixer la veritat.

Anys després de l’ingrés d’ambdós al monestir, Abelard s’acostà a Eloïsa, si bé ja convertit en autèntic monjo, com a mestre espiritual de les monges del monestir que ell havia fundat, mentre que Eloïsa sempre li reclamà l’amor, que li devia com amant i com espòs. I li recalcà que si va entrar al convent no va ser per vocació sinó perquè ell ho volgué.

L’abat de Cluny, Pere el Venarable, quan Abelard ja era vell  i malat l’acollí al seu monestir i, un cop mort, va fer que portessin el seu cadàver al monestir del que Eloïsa era abadessa per tal que reposés al costat de la que fou la seva antiga amant, esposa i  filla en la religió. Avui els famosos amants descansen en un panteó del cementiri Pére Lachaisse, de París.

Dino Buzzati. Bàrnabo delle montagne

El llibre el vaig llegir quan, estant a Roma (1964-1965, vaig ser a Auronzo di Cadore vaig passar un mes i mig a Auronzo di Cadore preparant l’examen de llicenciatura de teologia. L’espectacle de les Dolomites m’havia impressionat moltíssim. Vaig voler coneixe-les més, i vaig adquirir la novel·la (en italià) que només vaig entendre-la a mitges. Així i tot, m’impressionà moltíssim amb la descripció d’aquestes cimes, tan dures i fortes, coronant uns boscos que arriben a mitja altura i deixen despullats els cims. I, sobretot, per la descripció que fa del caràcter misteriós del paisatge, habitat pels “esperits”  propis del lloc.

No fa gaire hi vaig tornar per les vacances de l’estiu. Com més temps havia passat més important se’m feia aquell paisatge, i l’estada a les Dolomites, de quan era molt jove i em preparava pel meu treball de capellà, suposadament com a responsable d’una parròquia. Vaig buscar a Auronzo el llibre de Buzzati, estava segur de trobar-lo; on, sinó, al lloc on discorre la història  de la novel·la? En cap llibreria me’n van donar raó. Ni el coneixien. El vaig buscar també a Venècia, inútilment. I no el vaig aconseguir fins ser de nou a Barcelona, i ara el tinc en l’edició italiana i les traduccions catalana i castellana.

Tre Cime di Lavaredo (Les Dolomites), quan era a Auronzo di Cadore, any 1965

Explico tot això per remarcar l’interès que em suscità el llibre, i el molt que em va agradar. Sovint en rellegeixo algunes pàgines, en italià. Subratllo paraules, Buzzati té un riquíssim vocabulari i com que descriu les muntanyes i el temps que hi fa… hi surten paraules dels accidents de l’orografia muntanyenca, que desconec, i en busco la traducció castellana i la versió catalana.

La novel·la narra la vida dels guardaboscos que vigilaven les incursions dels lladres que es presentaven per robar la pólvora que s’emprava per construir les carreteres de muntanya, entre les roques. El temps i l‘espai hi tenen una presència fonamental. Els guardians es passen les hores esperant. No saben quan vindran els lladres, si de dia  o de nit, ni per on. Aquest contrast entre la llarga espera d’allò desconegut i la imposant presència de les muntanyes, els sorolls que s’hi senten, els canvis del temps, les variacions dels colors al pas de les hores, els mantenen intrigats. No és estrany que la gent del lloc cregui que hi habiten esperits misteriosos.

Dino Buzzati, a les Dolomite

Bàrnabo és el protagonista. Un pobre noi que s’inicia en aquest ofici i es troba superat per les circumstàncies. En certa manera, la narració és com una paràbola de la vida. La petitesa humana enfront de l’existència, remarcada per la reacció covarda de Bàrnabo davant d’una situació de perill, un fet que li crea un complex de culpabilitat, que l’empetiteix i l’enfonsa.

La novel·la t’amara de tristesa. Bàrnabo no és un heroi, és un jove que es debat entre la por i la responsabilitat, que l’aclapara. Un personatge que es fa estimar en un paisatge imponent, que és la imatge de la societat i del món hostils.