Danys col·laterals

Ja fa dies que no escric, i em sap greu. Això passa just quan ja m’han donat d’alta de l’hospitalització domiciliària i sembla que estic a les portes de l’alta definitiva (d’aquesta tercera endocarditis, que hauríem superat sense danys en el cor, encara que em queda la lesió que em deixà l’endocarditis del 2013). Just quan vaig anar a Can Ruti perquè em traguessin la via subclàvia a través de la qual m’administraven els antibiòtics, vaig exposar a la doctora que al caminar tentinejava. Em va examinar i m’envià a otorinolaringologia. Intuí que els antibiòtics m’havien afectat l’oïda profunda, tal com corroborà l’especialista. Un trastorn vestibular que per curar-se vol temps (uns tres mesos), i fer exercicis ad hoc.

 Crec que no és res greu. Però a part que em priva de caminar –haig d’anar amb un bastó i acompanyat– a estones fa que em rodi el cap, o que em mig maregi i que em cansi.  Per això no escric. Tinc teòricament tot el temps per mi. Però no la claredat, ni les ganes, ni la tranquil·litat necessària. A veure si a partir d’avui m’hi torno a posar.

Aquests efectes col·laterals, però, no em priven de sortir. I potser perquè em veuen més desvalgut (camino com el Charlot), els amics i la família em mimen. Avui m’ho ha repetit el meu germà Narcís, que també es troba en mans de metges: “Aquests contratemps tenen la virtut d’activar l’amor de les persones que t’estimen i de gent de qui mai no ho hauries pensat”. Té  tota la raó.

Doncs… el meu agraïment!, i el desig d’unes bones vacances. Jo també me n’aniré uns dies fora.